Contradicció

L'any 1991 jo tenia vint anys i em va posar la pell de gallina veure les imatges de nens i nenes kurds que fugien plorosos i aterrits de casa seva per culpa d'una guerra, absurda i inútil. La campanya internacional per aquells refugiats va tenir un suport popular exemplar i una cançó de Chris de Burgh que fa dies que no me la puc treure del cap. És La senzilla veritat i a l'hora de compartir-la en aquest espai amb vosaltres, no cal adaptar-la perquè res ha canviat; supera, fins i tot, el drama dels refugiats de la guerra dels Balcans. És frustrant veure que la història es repeteix i que mani qui mani no se n'aprèn, dels errors. I fa misèria constatar que qui ho paga són les generacions més joves. Criatures desarrelades i trasplantades en una terra que d'entrada la deuen veure hostil però que a mitjà i llarg termini és i serà casa seva, des d'on tindran un futur amb el seus entrebancs i els seus èxits. Que això sigui factible depèn de nosaltres. “Neix un nen allà on el vent bufa més fort. És en un país esquinçat de sud a nord on cada dia hi ha una família que fuig i que es pregunta quan tornaran a veure casa seva, quan tornaran a treballar el seu hort. La vida d'un nen val més que un tros de terra. Neix un nen en un desert assolellat. És una petita nova vida que tot just comença i ja l'han condemnat. I la mare plora pel seu nadó afamat i assedegat amoïnada perquè no sap quan el podrà tornar a alimentar. La vida d'un nen val més que una frontera. Neix un nen en una casa qualsevol d'orient o d'occident. I no li faltarà un plat a taula, calent. Però tots volem saber si els nostres fills sobreviuran per veure el dia que tots tornarem a estar segurs, per viure en pau. La vida d'un nen val més que una religió. Què més hem de veure? Què més ha de passar per veure la senzilla veritat? Que la vida d'un nen no té preu perquè la vida d'un nen és només el batec de l'eternitat. Pel bé de la humanitat, hem de creure en la humanitat.” Hi hem de creure encara que ens sembli una contradicció.