Ada Colau, un respecte

Per al soci­a­lisme català, les clàssi­ques enves­ti­des de l'ana­tema con­ver­gent, de vega­des secun­da­des pels repu­bli­cans –quan, en lloc dels pas­sos de Macià i Com­panys, han seguit els de Bar­rera–, s'han fet més supor­ta­bles els dar­rers temps. No tan sols perquè el cos­tum de rebre lle­nya acaba amor­tint el dolor i cri­ant pell d'hipopòtam, sinó també perquè l'infor­tuni com­par­tit sem­pre resulta més supor­ta­ble. En efecte, fora dels que se situen con­tra el cata­la­nisme (PP i C's), l'empes­tat ja no és només el PSC. Ara, aquest com­par­teix llat­ze­ret amb ICV-EUA, amb Podem, amb UDC i amb la mateixa alcal­dessa de Bar­ce­lona. A esto­nes, també amb la CUP. Així és de “trans­ver­sal” l'efecte de la llista on s'amaga el pre­si­dent: tots expul­sats a les tene­bres exte­ri­ors. Ja sé que mal de molts és con­sol de necis, però la com­pa­nyia sem­pre ajuda a tra­gi­nar la dis­sort.

Entre els nous empes­tats, hem dit, hi ha Ada Colau, la novíssima alcal­dessa de Bar­ce­lona. Va ser esbron­cada pel pre­si­dent Mas només de ser ele­gida. I, des d'ales­ho­res, no han parat. És la pri­mera vegada que l'opo­sició no con­ce­deix, al nou alcalde, els tra­di­ci­o­nals cent dies de moratòria. Per què? Quin és el pecat que ha comès? Ras i curt: no fer el joc a l'inde­pen­den­tisme ofi­cial. Colau creu que s'ha de con­sul­tar la ciu­ta­da­nia abans d'incli­nar-se per la inde­pendència. En altres parau­les: defensa el dret a deci­dir dels cata­lans i les cata­la­nes. Tam­poc ha vol­gut par­ti­ci­par en l'apro­pi­ació de la Diada per ningú, menys encara trac­tant-se del pri­mer dia de la cam­pa­nya elec­to­ral. Com tam­poc ha vol­gut dilu­ci­dar l'entrada o no de l'Ajun­ta­ment a l'Asso­ci­ació de Muni­ci­pis per la Inde­pendència (AMI) fins després de les elec­ci­ons, perquè no és democràtic que les ins­ti­tu­ci­ons facin cam­pa­nya elec­to­ral.

En resum, una acti­tud que l'honora, perquè no es ren­deix al dic­tat de ningú, per poderós que sigui, i perquè deixa ben clara la diferència que ha d'haver-hi entre els par­tits, que són de part, i les ins­ti­tu­ci­ons, que són de tots. És el paper que li per­toca fer com a alcal­dessa. El pre­si­dent Mas hau­ria de pren­dre'n exem­ple. Els cori­feus de l'ofi­ci­a­li­tat del país, però, s'excla­men emfàtica­ment –“quin escàndol!, segur que és espa­nyo­lista!, ana­tema!”– i s'omplen el cap de cen­dres i s'esquin­cen les ves­ti­du­res. Han après que una men­tida, degu­da­ment repe­tida, esdevé una veri­tat? Diguem-ho clar: és un com­por­ta­ment molt poc democràtic. Com no és democràtic posar este­la­des als ajun­ta­ments de tot­hom. Ima­gi­nem què pas­sa­ria si, als ajun­ta­ments amb alcal­des soci­a­lis­tes, hi poses­sin la ban­dera roja. És exac­ta­ment el mateix. I trac­ten de fer-nos creure que no, que ells poden fer-ho, que repre­sen­ten quel­com de supe­rior que els posa per sobre de la resta, quel­com que els dóna carta de cor­sari i dret a exco­mu­ni­car, a con­dem­nar el dis­cre­pant a les tene­bres exte­ri­ors dels “mals cata­lans”. Quin perill!

Ada Colau, senyors, mereix un res­pecte. La seva cate­go­ria moral no admet gai­res com­pa­ra­ci­ons. Quan la major part dels res­pon­sa­bles polítics –par­ti­da­ris, par­la­men­ta­ris i gover­na­tius– mira­ven a un altre cos­tat davant dels gemecs dels des­no­nats, tot pen­sant que es trac­tava d'un “efecte col·late­ral” insal­va­ble, que no s'hi podia pas fer res, que no es podia tran­si­gir amb els “ocu­pes”...; men­tre les coses pin­ta­ven així de llet­ges, Ada Colau es va moure i va encapçalar el clam de justícia dels igno­rats. Va forçar por­tes tan­ca­des, no va abai­xar veles. I va aver­go­nyir-nos, fins a alte­rar els codis de les consciències. La ciu­ta­da­nia va ser la pri­mera a res­pon­dre. Després van ser la judi­ca­tura i els ajun­ta­ments, començant pel de Ter­rassa... Avui, ja ningú no gosa mirar a un altre cos­tat. Ens hem fet millors per­so­nes. Va ser ella. Un res­pecte.