Mama Chicho

Carles Francino va dir el dia 11 a La Ventana que cap procés polític es pot fer obviant la llei, però que algú hauria de tenir el coratge de proposar alguna cosa, perquè està fart de ser escrutat a Barcelona i a Madrid. Fa uns dies, Jordi Évole li deia a Eduardo Inda que si algun dia arriba la independència de Catalunya, li hauran de donar la Creu de Sant Jordi. I l'exdirector d'El Mundo li responia amb aquell filibusterisme tertulià que mata el debat, dient-li que és un independentista que no ha sortit de l'armari. Però m'hi jugo un pèsol que Évole també està fart que l'escrutin a Catalunya. Ana Pastor i Iñaki Gabilondo han reflexionat sobre si els periodistes han contribuït també a l'actual enfrontament Catalunya-Espanya. I han conclòs que sí. Francino, Évole, Pastor i  Gabilondo són periodistes honestos amb qui es pot fer un debat constructiu. I, òbviament, no són els únics dels que treballen en l'àmbit de tot l'Estat. Sense obviar la part de responsabilitat dels mitjans catalans –i dels crispadors i maleducats que també aquí existeixen–, que també haurem d'analitzar algun dia, em sembla que, com a professionals de mitjans espanyols, s'han vist perjudicats per un fenomen que en l'actual debat Catalunya-Espanya mereix un capítol a part i que haurà tingut un paper de tsunami digne d'estudi: l'origen berlusconià de les televisions privades a Espanya. M'explico. Posar l'entreteniment per sobre de la informació ha fet que quan aquestes televisions s'han adonat que la política dóna audiència, la fórmula de sumar al cacao maravillao uns tertulians de la dreta tipus Torrente –que han acabat contagiant l'esquerra–, hagi donat uns resultats devastadors. Si a això hi afegim que la realitat mediàtica es construeix majoritàriament des d'un microclima madrileny, el resultat és que hem acabat tenint un espectacle que ha ofegat les veus, que hi són, que haguessin permès un diàleg més serè.