La flor de l'esperança

La galerna i el llamp, el torb i la tempesta sobre l'ample terrer l'han combatut a ras. Mentre el Màrius Torres escrivia això, els moros em van fer presoner deixant-me plomat i sense manta, alhora que un sergent sentint parlar català s'esbravava: “Vamos a terminar de una vez para siempre con ese maldito dialecto.” I ho van provar. I no se'n van sortir. La flor de l'esperança minúscula i tenaç color dels nostres somnis únicament hi resta. Aquel maldito dialecto al cap de quaranta anys va sortir més fort que mai. No fou gràcies als lletraferits ni als de la conspiratòria, fou obra del poble. Ep. M'estimo Castella. Noble gent del Mío Cid i del Jorge Manrique que no són a parracs, però que no ens entendran mai. I vet ací el Machado: Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora. Ho vaig saber amb aquella altiva noblesa de la torre de la catedral de Zamora, aquella bona gent no podria entendre mai el pagès català, el contrabandista de Gósol i ni tan sols La Caixa ni l'Eixample de Barcelona ni lo Cafè de l'Amistat a Mollerussa ni els barris de nouvinguts.

No tenim remei. Ells ni se n'adonen, però molt abans que nosaltres sortíssim separatistes ells foren separadors que no ens van deixar anar a les Amèriques por ser extranjeros. I posats a dir-les totes, Madrid no entendrà mai Barcelona. Tanmateix tocant al fons del sac no arribaran a entendre mai que tots els esdeveniments que estem vivint no són obra d'uns quants polítics espaviladets. Són obra d'un poble, estès entre els Pirineus i l'Ebre enllà, que entre frescals i secaners treu el pa de les pedres i cançons de les argelagues. Els d'enllà ho veuen i no volen veure-ho. Aquest poble nostre cada onze de setembre aplega molt més d'un milió llarg de persones pels carrers de la ciutat. Surten amb l'estirabot de la minoria silenciosa i ara m'adono que a mi em fiquen entre la minoria silenciosa. Fidels al poble, anem tots a una.