Desposseïts

Tinc Els desposseïts a les mans. És la primera i darrera novel·la de Szilárd Borbély, la gran promesa truncada de les lletres hongareses, que el 2014 va optar pel suïcidi als 50 anys. El narrador a Els desposseits és un nen de 6 anys, que viu als afores d'un poble hongarès a mitjan segle XX. La seva mirada refà la història familiar tot i que “està prohibit parlar del passat”. Un avi ferit durant la Primera Guerra Mundial, un altre que els russos van enviar a Sibèria després de la segona, avantpassats romanesos, i això enmig d'una pobresa extrema que fa que no puguin menjar cada dia. L'acurada edició de Periscopi, amb traducció de Jordi Giné i Imola Nikolett Szabó, duu a la portada la fotografia d'un nen dins d'un galliner, que per bé que sigui de l'arxiu familiar del maquetador Tono Cristòfol, ens remet a la infantesa i a les gallines que també passegen per Els desposseïts. La trobo tot un encert, perquè en aquest darrer drama dels refugiats que sacseja Europa, els filats i Hongria generen tot un altre magma de desposseïts. És clar que no són com els mateixos hongaresos que no combregaven amb el règim comunista, i que potser s'agermanen amb el patiment nostrat del K.L. Reich d'Amat i Piniella, però no deixa de generar indignació la recepta que ara apliquen les autoritats hongareses als refugiats sirians. I donat que sembla que en aquesta societat d'imatges, el que ha acabat commovent ministres i societats ha estat la del nen de 3 anys Aylan, mort ofegat a una platja de Turquia, també la foto d'Els desposseïts commou . I per mi s'hi agermana. Poder aparèixer a la foto, com l'entrenador sirià a qui una reportera va fer la traveta, perquè algú altre es mobilitzi. Fer-te visible en la invisibilitat d'un èxode que acaba fent nosa als estats que ja han viscut drames col·lectius semblants, que llancen gasos lacrimògens on ja hi ha llàgrima, que aixequen tanques i filats on ja hi ha bloqueig i ferida. Desposseir quan no es té res. Caminem i callem.