Daixones i dallonses
Naturalitat
el pas de la senyera
a l'estelada ha estat
una reacció lògica
Aquests articles surten cada dilluns. El proper, doncs, es publicarà el dia 28, que no serà un dilluns qualsevol, sinó l'endemà. Ignoro què passarà diumenge vinent, però una cosa sí que la sé, que molts catalans votem amb la il·lusió de fer un gir radical al rumb del país. Aquest ingredient emocional ha estat menystingut per les forces espanyolistes sistemàticament. No els fa reflexionar que un gruix molt significatiu d'espanyols tinguin no solament pressa i ganes de deixar de ser-ho, sinó il·lusió. Molta. Catalunya té un fort anhel d'autogovern i en democràcia, encara més. Som una nació! és un clam que, en lloc de perdre vigència, ha esdevingut el gran objectiu: volem ser una nació de debò. El cafè per a tothom, la catalanofòbia empesa com a recurs electoral i les destralades del TC han deixat ben clar que no hi ha res a fer. La gran, enorme manifestació del 2010 va ser l'última gran emprenyada col·lectiva per demostrar que ni el TC ni ningú pot tòrcer la voluntat d'autogovern dels catalans. Després va venir la gran, enorme, alegre gigamanifestació del 2012 en què les estelades van substituir les senyeres de manera aclaparadora. Ens fan riure quan atribueixen a Artur Mas un lideratge satànic que ens mena al precipici. No s'adonen que el pas de la senyera a l'estelada ha estat una reacció lògica. No som víctimes de cap proselitisme, sinó que d'una manera natural ens hem anat decantant per la via pràctica: com que fem nosa, ens n'anem. A partir d'un cert moment, notes que comparteixes aquest sentiment amb amics, veïns, familiars, companys de feina, etc. amb els quals mantens fortes discrepàncies ideològiques. No calia argumentar ni convèncer, la idea d'anar-nos-en ha crescut sola, com una taca d'oli que s'estén amb la naturalitat. Certament no tots els catalans pensen així perquè la societat és diversa, però cal saber si aquesta naturalitat és majoritària. Per a això serveixen les eleccions.