Espanya patirà
Si el 27 de setembre la llista de Junts pel Sí aconsegueix una majoria absoluta al Parlament de Catalunya, s'iniciarà el procés per a la creació d'un estat propi. Se'ns diu repetidament que aquest procés pot tenir un cost econòmic per als catalans, a curt termini. El que no es diu és que pot tenir un cost econòmic semblant per a Espanya. Catalunya representa el 6% del territori espanyol, el 15% de la seva població, el 18% del Producte Interior Brut –la riquesa generada– i el 25% de les exportacions. Amb aquest pes, Espanya patirà.
Si hi ha una majoria democràtica que vol la separació començarà un diàleg entre Catalunya i Espanya que pot estar dominat per les emocions o per la racionalitat econòmica. Ens acusen que ens deixem portar pels sentiments i les emocions. Ells també ho farien, si es proposen castigar els catalans. Els espanyols poden fer el boicot al cava català, com han fet altres vegades, però Catalunya és el principal client dels vins de la Rioja, per exemple. Per un sentiment vindicatiu, el client espanyol deixarà de comprar cava i comprarà xampany francès, molt més car?
Si el procés tira endavant, tant a Espanya com a Catalunya haurien de predominar els conceptes de racionalitat econòmica. Al capdavall –i si tot va bé– ens trobarem, un cop culminat el procés, en una Europa unida en què tant costarà anar a Saragossa com a Perpinyà, dues ciutats de l'antiga Corona d'Aragó. Serà una situació en la qual es reproduirà el diàleg d'aquell vell acudit: “Oi, que no ens farem mal, doctor?”, diu el pacient al dentista, al mateix temps que li agafa amb la mà una part sensible de la seva anatomia masculina. Tenim capacitat de fer-nos mal mútuament, especialment per part d'Espanya, però sempre que estiguin disposats a patir. Un altre exemple: Catalunya és la porta espanyola al centre d'Europa. Si el diàleg no és fluid, hauran de potenciar la sortida aragonesa –Canfranc– en la qual els francesos no tenen cap interès. I no sé si es refien gaire dels bascos.
En aquest diàleg em fan por els sectarismes. Entenc per sectari el que considera que ell té tota la raó i que es nega a dialogar. Ha estat la posició del govern espanyol durant els dos-cents anys passats i ara hem anat massa enllà per fer marxa enrere. Són sectaris els que consideren enemics els qui no pensen com ells. Com a president de la Confederació Econòmica d'Organitzacions Espanyoles (CEOE) tenim un català, Joan Rosell, que no és sectari. El Foment del Treball tampoc ho és. Als empresaris els pot o no els pot agradar el procés sobiranista, però acceptaran els resultats del 27-S si són clars.
Voldria acabar amb un argument no econòmic a favor del procés, que pocs comentaristes han fet seu. Quants catalans han estat presidents del govern espanyol els darrers 140 anys? Cap. Els catalans hem tingut el pas barrat a La Moncloa. Recorden els diputats que va treure el partit Reformista de Miquel Roca i Junyent? Cap. És un cas únic a Europa. Tot i el pes econòmic de Catalunya en el conjunt de l'Estat, els espanyols han fet fracassar els nombrosos projectes de modernització d'Espanya que els han arribat de Catalunya. Ni se'ls han escoltat, amb mínimes excepcions.
