Lliures
a l'esforç constant i infatigable d'Espanya per a tornar-nos a tots independentistes
Amb el 27 a tocar, paga la pena de prendre perspectiva: aquest diumenge votarem democràticament si volem ser independents, una fita única en la història de qualsevol poble. I no obstant, no fa tants anys, com a comunitat, aquest no era ni de bon tros el nostre objectiu. De fet, després de la mort d'en Franco, l'enorme majoria del país era autonomista convençuda, i els escassíssims independentistes eren vistos com una barreja d'excèntrics i, directament, terroristes. Catalunya va creure en una Espanya autonòmica de tot cor, i hi va posar el millor de si mateixa per a fer-la funcionar, amb incomptables situacions en què se sacrificava el nostre interès directe en nom de la “governabilitat” d'Espanya.
Però Espanya, amb el seu espoli constant, l'indeturable esforç per a liquidar gradualment la nostra cultura i, per què no dir-ho, el constant degoteig de mostres de menyspreu, quan no directament d'odi, ens ha anat empenyent a tots, gradualment, cap al desencís amb l'Espanya autonòmica primer, i, tot seguit, cap a l'única alternativa real, amb totes les dificultats que pugui tenir arribar-hi: la independència. És un tòpic, però no per això és menys cert: som a tocar de la independència gràcies a l'esforç constant i infatigable d'Espanya per a tornar-nos a tots independentistes. En realitat, atès que aquest és el veritable motor de la nostra evolució com a poble, hem de concloure que aquest estadi final estava, veritablement, escrit als estels. Una mostra inapel·lable de les forces de la dialèctica de la història en acció.
Hem demanat de fer un referèndum, i no ens han deixat, i en comptes d'acceptar de forma mesella la seva resolució, l'hem reinventat sota la forma de les plebiscitàries d'aquest diumenge. I aquí cal tenir un pensament per tants i tants patriotes que ens han precedit i que, moltes vegades amb enormes penúries personals, han persistit tenaçment en la seva lluita, en moments en què l'esperança era un autèntic acte de fe, i ha estat només gràcies al seu titànic esforç que hem pogut arribar fins aquí sense haver sigut anorreats. I aquest diumenge podem rematar aquest esforç col·lectiu votant-nos lliures.
Lliures per aturar la constant sagnia econòmica que ens afebleix i ens priva dels beneficis del nostre esforç. Lliures per a preservar la nostra cultura i la nostra llengua. Lliures per a tenir millor cura de les nostres necessitats. Lliures per a abocar els nostres esforços a la millora de la nostra societat, cadascú des de la seva particular visió del món. Lliures per provar d'eradicar la corrupció en les esferes política i pública. Lliures per a millorar les pràctiques democràtiques. Lliures per a desenvolupar el nostre model particular de societat. Lliures per a potenciar la recerca. Lliures per a donar suport a les nostres empreses. Lliures per a millorar les nostres infraestructures. Lliures per a deixar de ser infants nacionalment tutelats per un altre estat. Lliures per a poder aportar una visió més al concert de les nacions i així enriquir-lo. Lliures per a triar a quins països aboquem la nostra ajuda internacional. Lliures per a poder redescobrir sense embuts les parts de la nostra història que ens han sigut ocultades. Lliures per a poder equivocar-nos amb els nostres errors. Lliures per a agafar fermament el timó de la nostra vida col·lectiva i dirigir-la cap on creguem convenient.
Finalment. Lliures.
Nota: Ara no podem afluixar fins que hagin tancat les urnes. Entremig veurem enquestes de tots colors, però només valdrà el recompte dels vots. I per a no lamentar qualsevol esforç que ens haguem estalviat, cal multiplicar esforços i perseverar fins al darrer minut. Ara és l'hora.