Colors

Els cecs par­len amb molt de cri­teri sobre els colors. Quan a Bor­ges –cec durant molts anys– li van pre­gun­tar com era que el groc fos tan pre­sent a la seva obra, va res­pon­dre que era degut al fet que era el dar­rer color que va veure. O, més ben dit, el color que va poder iden­ti­fi­car durant més temps. El groc és el color més viu, diuen. Per això hi ha groc als taxis de Nova York o als de Bar­ce­lona. Es veuen de seguida, de dia o de nit. A Lon­dres, en canvi, els con­duc­tors no fan ser­vir el clàxon i els taxis són negres per no moles­tar. Bor­ges, doncs, expres­sava el seu afecte al groc perquè havia estat el color que li havia estat més lle­ial. Per això solia por­tar cor­ba­tes d'un groc llam­pant. Els amics se li'n reien, però Bor­ges, que era molt afi­ci­o­nat als acu­dits, els expli­cava l'anècdota d'Oscar Wilde el dia que va veure un seu amic que por­tava una estra­folària cor­bata de grocs i ver­mells i altres colors vius. “Esti­mat amic”, va dir-li Wilde, “només un sord podria posar-se una cor­bata com aquesta!” Els acu­dits basats en la iro­nia, però, són sovint difícils de cap­tar i Bor­ges es lamen­tava que una vegada va expli­car l'anècdota en una tro­bada social i una senyora va dir: “És clar, perquè si ets sord no pots sen­tir els comen­ta­ris bur­le­tes sobre la cor­bata.” Aquesta res­posta hau­ria fet som­riure Oscar Wilde! Bor­ges va ado­nar-se que havia estat “per­fec­ta­ment mal entès” per una per­sona que, càndi­da­ment, mos­trava “la per­fecció de l'estu­pi­desa”. Hi ha, però, també iro­nia en tot això perquè una metàfora habi­tual per par­lar de colors com el groc és dir que són colors “cri­da­ners”, o sigui, ide­als per a sords. Els colors sem­pre por­ten càrrega metafòrica. D'això en saben molt els publi­cis­tes i els que dis­se­nyen cam­pa­nyes elec­to­rals. Se'n van ado­nar fins i tot els de les com­pa­nyies d'asse­gu­ran­ces que cobra­ven més car si tri­a­ves un cotxe ver­mell. Dona­ven per fet que el gust per aquest color dela­tava con­duc­tors teme­ra­ris. Si volen colors tan vius, pen­sa­ven, és que volen viure peri­llo­sa­ment. Curi­osa para­doxa.