José Antonio i Catalunya

El debat entre el minis­tre José Manuel García-Mar­ga­llo i el pre­si­dent d'Esquerra Repu­bli­cana, Oriol Jun­que­ras, ha ser­vit, una vegada més, per cons­ta­tar un punt de mira que sem­pre ha estat hegemònic entre la dreta espa­nyola. Aquesta inter­pre­tació, que Freud esta­ria encan­tat d'estu­diar, con­si­dera Cata­lu­nya com una dona que cal esti­mar, fins i tot seduir, però que no cal res­pec­tar. Pre­ci­sa­ment perquè, des d'aquesta pers­pec­tiva, car­re­gada de viri­li­tat, és la dona qui deu res­pecte i obediència a l'home, que es reserva la capa­ci­tat de dis­cer­nir i deci­dir què li convé. No és estrany, per tant, que algu­nes de les opi­ni­ons més repe­ti­des sobre els cata­lans des del prisma cas­tellà els hagin con­si­de­rat cri­a­tu­res “ofe­ga­des per l'estètica” o “sen­ti­men­tals”. Feme­ni­nes, fet i fet. Com una dona clas­si­fi­cada des de la men­ta­li­tat mas­cu­lina tra­di­ci­o­nal. Quan García-Mar­ga­llo va dei­xar anar a Jun­que­ras que ell no podia per­me­tre que els cata­lans es llan­ces­sin per la fines­tra, reproduïa, pot­ser sense saber-ho, aquest esquema habi­tual.

Una visió que com­bina “l'estima” amb l'amenaça. “Esti­mem Cata­lu­nya –vénen a dir–, però, com que els cata­lans no tenen prou cri­teri per saber què els convé, som nosal­tres els qui els ho hem de mar­car; si cal, amb el recurs a la força.” Una vegada i una altra, dime­cres a la nit el minis­tre d'Exte­ri­ors insis­tia en l'estima que sent pels cata­lans. Una vegada i una altra, pro­cla­mava amb con­tundència que no saben què estan fent i que el que volen no pot ser. Que no ho accep­tarà ningú. I en pri­mer lloc, no ho tole­ra­ran “els altres espa­nyols”. Una curi­osa manera d'esti­mar. Com s'estima els éssers imma­durs, incons­ci­ents o infe­ri­ors. Incapaços de des­triar la gran­desa de la mes­qui­nesa.

No sem­pre ha estat així. Hi ha hagut unes altres èpoques més tur­bu­len­tes històrica­ment en què el naci­o­na­lisme espa­nyol d'arrel cas­te­llana ha tirat pel dret i ha dei­xat de cos­tat fins i tot aquesta mena de llo­an­ces tram­po­ses. Els manu­als d'història recu­llen fra­ses, admo­ni­ci­ons i con­sells, des del comte-duc d'Oli­va­res, pas­sant per Fran­cisco de Que­vedo, fins als mili­tars que van ocu­par Bar­ce­lona el gener de 1936 en què, con­si­de­rat que per les bones no hi havia manera de doble­gar els obs­ti­nats cata­lans, es pro­po­sava la violència sense con­tem­pla­ci­ons com a únic remei per assi­mi­lar-los d'una vegada.

En tot cas, la tendència que s'ha recu­pe­rat ara és la del pal i la pas­ta­naga. L'afa­lac insul­tant i l'amenaça més insul­tant encara. “Us esti­mem, però ens heu d'obeir; perdó, heu d'aca­tar la llei.” Per això convé escar­bar una mica en refe­rents imme­di­ats que poden indig­nar el senyor minis­tre d'Exte­ri­ors però que li resul­ta­ran fami­li­ars, per l'essència del plan­te­ja­ment que prac­tica. El doble sen­ti­ment d'“estima” i domi­nació va ser una cons­tant en el pen­sa­ment polític de José Anto­nio Primo de Rivera, que, sobre Cata­lu­nya, va escriure: “Nosal­tres esti­mem Cata­lu­nya per espa­nyola, i perquè esti­mem Cata­lu­nya la volem més espa­nyola cada vegada, com el País Basc, com les altres regi­ons.” Aquesta és l'“estima”. I aquesta la pre­venció: “El sepa­ra­tisme local és signe de decadència que sor­geix quan s'oblida que una Pàtria no és allò imme­diat, físic, que podem per­ce­bre en l'estat més pri­mi­tiu de l'espon­taneïtat.” “Cata­lu­nya autònoma assis­teix al crei­xe­ment d'un sepa­ra­tisme que ningú refrena. L'Estat, perquè s'ha inhi­bit de la vida cata­lana en les fun­ci­ons essen­ci­als: la for­mació espi­ri­tual de les gene­ra­ci­ons, l'ordre públic, l'admi­nis­tració de la justícia..., i la Gene­ra­li­tat, perquè lluny de repug­nar-li aquesta tendència sepa­ra­tista, li resulta sum­ma­ment simpàtica.” La domi­nació que­dava clara­ment reflec­tida al punt 2 de la norma pro­gramàtica de la falange: “Tot sepa­ra­tisme és un crim que no per­do­na­rem.”

Algu­nes d'aques­tes sentències, encara més bèsties i menys sofis­ti­ca­des, es poden lle­gir en les colum­nes i els edi­to­rial dels dia­ris que es publi­quen a Madrid. Aquest doble espe­rit del fals afa­lac, de l'estima viril, i de l'amenaça més viril encara, ali­menta una gran part de les tertúlies dels mit­jans de comu­ni­cació a la capi­tal de l'Estat. Les fra­ses de José Anto­nio, sense citar-ne la font, podrien ser publi­ca­des ara en mol­tes d'aques­tes tri­bu­nes. Alguns d'aquests senyors, el mateix minis­tre d'Exte­ri­ors, es poden ofen­dre amb la com­pa­ració. Però hau­rien de refle­xi­o­nar fins a quin punt no estan repro­duint, una vegada més, el pen­sa­ment del tota­li­ta­risme que exi­gia diluir el fet dolç i pri­mi­tiu en el gloriós destí viril que la Història, en majúscu­les, havia reser­vat per a Espa­nya.