José Antonio i Catalunya

El debat entre el ministre José Manuel García-Margallo i el president d'Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, ha servit, una vegada més, per constatar un punt de mira que sempre ha estat hegemònic entre la dreta espanyola. Aquesta interpretació, que Freud estaria encantat d'estudiar, considera Catalunya com una dona que cal estimar, fins i tot seduir, però que no cal respectar. Precisament perquè, des d'aquesta perspectiva, carregada de virilitat, és la dona qui deu respecte i obediència a l'home, que es reserva la capacitat de discernir i decidir què li convé. No és estrany, per tant, que algunes de les opinions més repetides sobre els catalans des del prisma castellà els hagin considerat criatures “ofegades per l'estètica” o “sentimentals”. Femenines, fet i fet. Com una dona classificada des de la mentalitat masculina tradicional. Quan García-Margallo va deixar anar a Junqueras que ell no podia permetre que els catalans es llancessin per la finestra, reproduïa, potser sense saber-ho, aquest esquema habitual.

Una visió que combina “l'estima” amb l'amenaça. “Estimem Catalunya –vénen a dir–, però, com que els catalans no tenen prou criteri per saber què els convé, som nosaltres els qui els ho hem de marcar; si cal, amb el recurs a la força.” Una vegada i una altra, dimecres a la nit el ministre d'Exteriors insistia en l'estima que sent pels catalans. Una vegada i una altra, proclamava amb contundència que no saben què estan fent i que el que volen no pot ser. Que no ho acceptarà ningú. I en primer lloc, no ho toleraran “els altres espanyols”. Una curiosa manera d'estimar. Com s'estima els éssers immadurs, inconscients o inferiors. Incapaços de destriar la grandesa de la mesquinesa.

No sempre ha estat així. Hi ha hagut unes altres èpoques més turbulentes històricament en què el nacionalisme espanyol d'arrel castellana ha tirat pel dret i ha deixat de costat fins i tot aquesta mena de lloances tramposes. Els manuals d'història recullen frases, admonicions i consells, des del comte-duc d'Olivares, passant per Francisco de Quevedo, fins als militars que van ocupar Barcelona el gener de 1936 en què, considerat que per les bones no hi havia manera de doblegar els obstinats catalans, es proposava la violència sense contemplacions com a únic remei per assimilar-los d'una vegada.

En tot cas, la tendència que s'ha recuperat ara és la del pal i la pastanaga. L'afalac insultant i l'amenaça més insultant encara. “Us estimem, però ens heu d'obeir; perdó, heu d'acatar la llei.” Per això convé escarbar una mica en referents immediats que poden indignar el senyor ministre d'Exteriors però que li resultaran familiars, per l'essència del plantejament que practica. El doble sentiment d'“estima” i dominació va ser una constant en el pensament polític de José Antonio Primo de Rivera, que, sobre Catalunya, va escriure: “Nosaltres estimem Catalunya per espanyola, i perquè estimem Catalunya la volem més espanyola cada vegada, com el País Basc, com les altres regions.” Aquesta és l'“estima”. I aquesta la prevenció: “El separatisme local és signe de decadència que sorgeix quan s'oblida que una Pàtria no és allò immediat, físic, que podem percebre en l'estat més primitiu de l'espontaneïtat.” “Catalunya autònoma assisteix al creixement d'un separatisme que ningú refrena. L'Estat, perquè s'ha inhibit de la vida catalana en les funcions essencials: la formació espiritual de les generacions, l'ordre públic, l'administració de la justícia..., i la Generalitat, perquè lluny de repugnar-li aquesta tendència separatista, li resulta summament simpàtica.” La dominació quedava clarament reflectida al punt 2 de la norma programàtica de la falange: “Tot separatisme és un crim que no perdonarem.”

Algunes d'aquestes sentències, encara més bèsties i menys sofisticades, es poden llegir en les columnes i els editorial dels diaris que es publiquen a Madrid. Aquest doble esperit del fals afalac, de l'estima viril, i de l'amenaça més viril encara, alimenta una gran part de les tertúlies dels mitjans de comunicació a la capital de l'Estat. Les frases de José Antonio, sense citar-ne la font, podrien ser publicades ara en moltes d'aquestes tribunes. Alguns d'aquests senyors, el mateix ministre d'Exteriors, es poden ofendre amb la comparació. Però haurien de reflexionar fins a quin punt no estan reproduint, una vegada més, el pensament del totalitarisme que exigia diluir el fet dolç i primitiu en el gloriós destí viril que la Història, en majúscules, havia reservat per a Espanya.