El que mou el temps

No és per l'accent castellà que imprimeixen a la llengua de Fabra, ni pel somriure forçat. No té res a veure amb els ulls espantadissos amb què ens parlen, ni amb el muntatge fàcil que denota una improvisació desesperada. L'espot amb què el PP proclama el seu amor per Catalunya en l'últim minut de la campanya electoral ja no indigna ningú. Tant se val que les paraules no s'adiguin amb la injustícia dels fets, amb la bel·ligerància, el greuge i el menysteniment de Madrid cap a les institucions, la societat civil i els veïns que han empès una majoria tan gran a defensar la independència. Tampoc té a veure amb el contrast patètic pel maltractament que han proferit des del restabliment de la democràcia al català; una llengua que han volgut trinxar, dividir; fer desaparèixer de l'espai públic i entaforar a la clandestinitat de les cuines. Ara que ens veuen travessar el llindar de la porta amb les maletes l'adopten artificialment per pregar-nos que ens ho repensem. Senyors del PP, de genolls encara fan més el ridícul.

Amb tot el que hem viscut junts! És el crit de José Manuel García-Margallo a Oriol Junqueras en els últims segons del cara a cara televisiu més deliciós de la campanya electoral: “Se os quiere mucho, esto es muy antiguo, no rompamos.” Serà que la memòria els ensucra els records? O és que hem viscut dues històries paral·leles? Almenys han tingut el detall de no fer promeses que serien incapaços de complir. Un “no ho faré més, et prometo que canviaré”, hauria estat excessiu. Saben què? Un, dos, tres. Com deia Antonio Baños, volem fundar una república catalana “per la llibertat dels catalans i la dignitat de les classes treballadores”. Raül Romeva, al costat d'Artur Mas i Junqueras, diu que som el vent. Hi ha una cançó de Blaumut, “Vent que mou el temps”, que és una mena d'himne pop dels que s'han alliberat de les pors i se senten poderosos malgrat el que han viscut, perquè se saben molts i units i imparables. El moviment fa camí. Tres, dos, un. No ens busquin més. Tenim el cap massa ocupat per no deixar-se res a les butxaques del passat. Demà votem. Si ens estimen, deixin-nos fer.