Codis

Hi ha persones que tenen un sisè sentit: saben interpretar de manera correcta els codis que ens permeten desxifrar amb exactitud els diferents reptes que se'ns plantegen durant l'existència i actuar de la manera més idònia. Als que ja el posseeixen, no els sembla pas un tresor; el tenen i, com tot el que és innat, s'assumeix com a natural. Als que no el tenen, els sembla un do, i estan tan delerosos de poder-ne disposar, que els agradaria que els en donessin lliçons. Moltes vegades, gairebé a qualsevol preu. De fet, fantasiegen amb un escenari en què sigui possible aprendre aquestes habilitats com qui aprèn la taula de multiplicar del 9, però en el fons saben que això no és factible, com no ho és ser creatiu si ja no et ve la imaginació com un element de sèrie. I així van passant els dies i es troben en aquell tipus de situacions que recorden les mancances. Per exemple, amb el famós «has de donar-li corda, a la gent, però tampoc els has de deixar que et pugin a cavall». És un clàssic aplicable a tot tipus de relacions, però el problema és que qui no domina els codis o bé deixa anar la corda massa estona i llavors ja no la pot tornar a recuperar, o bé es posa massa dur per evitar que li puguin a cavall quan ningú no ho pensava fer, i provoca l'emprenyament dels destinataris de la seva mala traça. I llavors apareix aquella refotuda sensació d'anar sempre a destemps. Aquell neguit de no saber si el que faria més efecte en aquell moment seria xiuxiuejar una frase irònica o enrocar-se en un posat autoritari. Aquell dubte tan feridor de si fer una manyaga i consolar algú o deixar-li espai perquè en necessita. Aquella maleïda incapacitat per controlar els tempos. Aquella terrible sensació d'aïllament que desemboca en un silenci que, inexorablement, ens allunya del que més estimem.