Fa més de 100 anys

Fa més de 100 anys, Catalunya demanava gairebé el mateix que ara estem demanant. En les nostres mans està aconseguir aquelles peticions. Tot seguit, alguns exemples de la nostra història.

1836. Els empresaris catalans temien per les seves vendes a la resta de l'Estat. Van fer arribar un escrit als treballadors en el qual deien: “Què passaria si totes les altres províncies d'Espanya no volguessin comprar productes catalans? Ho farien, sense cap dubte, si Catalunya es declarés independent.”

1885. Personalitats catalanes presentaren a Madrid l'anomenat Memorial de Greuges en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya. Hi van anar representants dels empresaris catalans, encapçalats per Eusebi Güell –parc, palau, colònia Güell–, i acompanyats per personatges de la cultura com mossèn Cinto Verdaguer o Àngel Guimerà. El Memorial deia, entre d'altres coses: “Se'ns va arrabassar el nostre sistema administratiu, substituït pel sistema castellà. Només podem utilitzar la nostra llengua a les nostres llars, marginada de les escoles. Amenacen el nostre dret civil. La nostra indústria és atacada d'arrel.”

1888. Josep Coroleu, historiador i president de l'Ateneu Barcelonès, pronuncià el discurs inaugural d'aquell any sobre els furs de Catalunya. La pregunta que segueix a continuació expressa molt bé l'angoixa dels catalans enfront d'una Espanya castellana i d'un règim centralista: “Perquè Espanya sigui Espanya, és necessari que Catalunya deixi de ser Catalunya?”

1902. Guillem Graell, nascut a la Seu d'Urgell i secretari durant molts anys del Foment del Treball Nacional, va escriure aquell any La cuestión catalana. Deia: “Catalunya té una constitució secular interna que no s'ha pogut desarrelar –avui dia en diríem nació–, però topa amb altres regions i sobretot amb els qui tenen el poder, que consideren enemics aquells que discrepen i volen un país uniforme: les mateixes lleis, els mateixos costums, una sola llengua, absorció de la vida política pel govern central, administració única i, fins tot, torn en l'exercici del poder.” Graell va posar en relleu el que avui dia en diem el dèficit fiscal i que ja era evident fa 113 anys: “Barcelona paga més que Madrid. La província de Barcelona paga més que Andalusia; més que Castella la Vella, Aragó i València plegades.” Per a ell també era clar el dèficit en infraestructures. “Des del 1851 les obres del canal de Lozoya [que va portar l'aigua a Madrid] han costat més que totes les obres conjuntes de Catalunya durant el segle XIX.” El canal d'Urgell es va construir sense ajuts públics, així com la xarxa ferroviària catalana i el port de Barcelona. Fa més de 100 anys, els empresaris catalans demanaven que un ferrocarril d'ample europeu enllacés el port de Barcelona amb la frontera francesa. El 2015 encara l'estem demanant.

La llista pot ser inacabable, si seguim amb tot el segle XIX, el segle XX i els primers anys del XXI. Fa tres anys ho explicava en un llibre que es deia Espanya, un pes feixuc. Aquesta setmana he pensat que recordaria aquest tema, no sé ben bé per què. Potser perquè em sento vell. Però no és veritat que només pensi en el passat, també penso en el futur.