Final d'època
Mai es pot generalitzar de forma absoluta, però sembla evident que moltes vegades –diria que majoritàriament– els dies abans d'un esdeveniment polític extraordinari, d'aquells que són de fet com un tombant d'aigües en el curs de la història d'un poble, els seus protagonistes i espectadors no s'adonen de la transcendència històrica del moment. Els protagonistes perquè, absorbits –tant al poder o a l'oposició– per la baralla amb l'adversari i per les urgències del moment, no tenen ni la calma ni la perspectiva necessàries per avaluar amb rigor les conseqüències enormes de les seves decisions. I els espectadors –la gent del comú– perquè les exigències de la realitat que viuen i les passions de l'instant, exacerbades amb freqüència per uns polítics descordats i uns predicadors encesos, es sobreposen a tota reflexió seriosa sobre el futur. La ruptura que aquests grans esdeveniments comporten ha suposat, moltes vegades, un pas endavant transcendental en l'evolució de l'existència humana o d'una comunitat concreta; però moltes altres ha estat un pas enrere gegantí en la construcció d'una convivència pacífica fonamentada en la justícia i el progrés.
Així succeeix amb les eleccions autonòmiques catalanes que, amb l'indubtable caràcter de plebiscitàries, es celebraran el proper diumenge 27 de setembre (Escric deliberadament aquest article abans que es celebrin els comicis, amb la intenció que els resultats d'aquests no incideixin en la meva reflexió; i en deixo testimoni trametent l'article al diari, per correu electrònic, el matí del dia 27). Per tant, afirmo que després d'aquestes eleccions ja res serà igual en la vida catalana i en la vida espanyola. I no dic “vida política”; m'estic referint a la vida en general. La raó és que el que s'ha generat en els últims anys no és tan sols una confrontació política entre independentistes catalans, d'una banda, i partidaris –catalans o no– de preservar la unió de Catalunya amb Espanya, de l'altra, sinó que s'ha esvaït de forma segurament irreparable en uns i altres el sentit de pertinença a “un mateix grup humà”, a “una mateixa unitat històrica” –en paraules de Pierre Vilar–. I, quan no existeix aquest sentit de pertinença –aquesta “affectio societatis”– ja no hi ha res a fer. No sempre ha estat així. Stephen Jacobson afirma (Identidad nacional en España, el Imperio y Cataluña: una perspectiva comparativa, a Pueblo y nación, Homenaje a José Álvarez Junco) que l'Espanya del segle XIX “se caracterizaba por la presencia de patriotismos duales o incluso múltiples, de acuerdo con los cuales las identidades locales o regionales reforzaban a las nacionales”. Però tot ha anat aigua avall. I ja no importa ni qui va començar primer, ni quines són les causes, ni de qui és la culpa, que gairebé sempre és compartida. Tant li fa. El resultat final és la trencadissa d'un projecte frustrat d'ordenació racional –és a dir, des de la perspectiva de l'interès general– d'aquest gran tros de la península Ibèrica que és conegut com Espanya.
Per tant, amb independència de quin hagi estat el resultat de les eleccions, el dia 28 de setembre estarem davant d'un espectacular fracàs col·lectiu: amb una societat escindida, amb un país difícilment governable, amb unes perspectives desencoratjadores i, el que és pitjor, amb el llastre de paraules que mai s'haurien hagut de dir i de coses que mai haurien d'haver-se fet. És veritat que de tot se'n pot sortir, i també d'aquesta situació. Però aquesta sortida exigirà tres requisits: 1. No intentar recomençar com si res no hagués passat: ha passat, i molt (un got, quan es trenca, trencat queda). 2. Cercar fredament un arranjament transaccional (cedint totes dues bandes), que eviti la confrontació no subjecta a norma. 3. Confiar la negociació a altres persones que no siguin les que tenen la responsabilitat directa de la situació actual: no han mostrat ni autèntic coratge ni suficient talent. I res a dir de les seves intencions. En les intencions no s'hi entra.
