Rivera, el Primo

Albert Rivera balla per un peu amb els resultats electorals que han obtingut els seus Ciutadans a Catalunya. Una fita que per a qualsevol partit amb aspiracions de govern en aquest país seria un fracàs considerable però, en canvi, per anar fent boca de cara a les generals espanyoles no està gens malament perquè significa haver anyocat l'outsider amb cua que li fa la competència en l'intent fer forat en el bipartidisme. Rivera és avui l'ídol dels cenacles madrilenys, l'esperança per tornar a posar Catalunya a rega, el garant del reformisme hispànic inofensiu, la xarnera perfecta perquè res no canviï més enllà de les aparences de modernització.

Tanmateix, posats a idolatrar senyors que es diguin Rivera s'ha de tenir sempre present que a Madrid l'Albert ocupa el segon lloc. Que consti que té mèrit, tot i que no deixa de ser un plat de segona taula, un succedani que canvia blau per taronja, més de moda, menys caspós, però no tan autèntic com l'original, tot i que s'hi esforça. L'original és Primo, que no és cosí seu.

És José Antonio.

No exagero. Resulta que a la capital d'Espanya s'acaba d'estrenar el musical Mi princesa roja . Esteu asseguts? L'espectacle reivindica la figura del fundador de la Falange. No us penseu pas que el muntatge teatral sigui cap revisió crítica d'una figura repulsiva com ha passat en molts països que s'han acostat a polítics execrables per passar-hi comptes. No, no. Només dir-vos que el director de la cosa és el pare d'obres mestres com La hoz y el Martínez, El robo de la jojoya o la recordada trilogia de Chiquito de la Calzada. Es diu Sáenz d'Heredia. Sí, ho heu intuït bé. Descendent de l'autor de les mítiques hagiografies franquistes Raza i Franco, ese hombre, aquelles metzines propagandístiques que injectaven als nostres pares entre No-Do i No-Do.

Aquesta és la situació, doncs. A Catalunya ja podem anar discutint sobre qualitat democràtica, urnes i tal. Com dirien en les pel·lícules no pas de Sáenz de Heredia sinó de Hollywood, meanwhile, in Spain...