La paraula

Fa vuit mesos, enmig d'allò que jo ingènua­ment pen­sava que només era una con­versa apas­si­o­nada, un mem­bre del PSC –no em facin dir el seu nom, no dei­xem que l'anècdota mati la cate­go­ria– em va engal­tar que, si d'ell depengués, per “posar fi a l'estafa de la inde­pendència” ja hau­ria tret els tancs i hau­ria suspès l'auto­no­mia de Cata­lu­nya. En ter­mes gene­rals aquest mem­bre del PSC és una per­sona culta, intel·ligent i ama­ble, si és que les parau­les culta, intel·ligent i ama­ble con­ti­nuen sig­ni­fi­cant gran cosa.

Em vaig pre­gun­tar què deu ser man­te­nir una con­versa quan saps que tens lite­ral­ment els tancs al teu favor, apun­tant la gent amb qui pre­ci­sa­ment par­les. En el curs d'una dis­cussió mol­tes vega­des som cons­ci­ents que hem arri­bat a un punt de tren­ca­ment amb el nos­tre inter­lo­cu­tor. És un punt de no retorn, la inau­gu­ració d'un nou estat de coses en què res ja no pot ser igual de com havia estat abans. Quan i com s'arriba a aquest punt? S'hi arriba quan es des­co­breix l'extre­mi­tud de la paraula, quan es des­co­breix que tota paraula futura queda neu­tra­lit­zada per la impo­sició i l'abús. Durant l'última cam­pa­nya elec­to­ral i després del 27-S hem expe­ri­men­tat molts d'aquests punts de no retorn. En con­tra del que pen­sen els dogmàtics, el tren­ca­ment amb algú –la impos­si­bi­li­tat d'un futur diàleg– no sol donar-se ni per la diferència d'opinió ni per la dis­crepància amb aque­lla per­sona. No: sol donar-se quan aque­lla per­sona revela que per a ella el diàleg era només un deco­rat, un simu­la­cre vigent men­tre no calgués apel·lar a la força per des­truir una dis­cussió que pre­ci­sa­ment amenaçava de posar fi al pri­vi­legi patri­mo­nial de la força.

És esfereïdor cons­ta­tar com Espa­nya, maqui­llada de lega­li­tat, deriva cap a un règim dis­cul­pa­da­ment tota­li­tari enfront de les rei­vin­di­ca­ci­ons democràtiques del sobi­ra­nisme. Aquesta demofòbia no hau­ria estat pos­si­ble si molts actors soci­als –des de mit­jans d'infor­mació fins a polítics i intel·lec­tu­als libe­rals i d'esquerra– no hagues­sin dimi­tit del seu supo­sat com­promís amb la paraula, el diàleg veraç, i, en suma, la democràcia. L'espa­nyo­lisme només se sent còmode a l'altre extrem de la paraula, en el punt on tot és irre­pa­ra­ble­ment físic.