Complicar

A aquest país, a part de la independència, li cal una mica de moral de victòria. Encara que sigui perquè serà la cosa que ens portarà a la cosa anterior. Ara que ja tenim detectats tots els que volem la mateixa cosa, la independència, i ens hem adonat que som molts, més que de cap altra idea, potser ens convindria una mica més de moral de victòria i complicar-nos menys les coses a nosaltres mateixos. Si tinguéssim més moral de victòria, sobretot quan hem guanyat, no hauríem d'aguantar les triomfalistes i/o surrealistes interpretacions del 27-S que s'han fet. Com ara la d'Arrimadas, des dels seus 37 escons de distància del guanyador. O la d'Iceta, del partit que ha passat de tenir 52 escons a 16. O la d'Herrera, que és capaç de dir: “Les eleccions han tingut lògica plebiscitària i nosaltres ho havíem plantejat diferent”, i tot seguit, quan li pregunten si, pel que diu, s'han equivocat, respon: “No.” I ja no parlem de Rajoy, que ha derrotat l'independentisme fent-li aconseguir una majoria absoluta. Una proesa democràtica.

Ai, si tinguéssim una desena part de la moral de victòria d'aquests perdedors. Si no, almenys hauríem de complicar-nos menys nosaltres mateixos. Es va fer pregar Convergència per fer amb Unió el que tothom sabia que s'havia de fer. Es va fer pregar ERC per fer la llista unitària que tothom sabia que s'havia de fer. I ara es fa pregar la CUP per fer l'única cosa que s'ha de fer: no perdre cap actiu en la part més difícil del procés. Perquè tampoc no té raó Junqueras quan diu que els noms no són importants. És just ara que ho són. El d'en Mas, pel que ha fet i perquè, sí, amics, la independència també és de centredreta (què més han de fer per demostrar-ho?). I el d'en Junqueras, per haver contingut i encaminat bé un partit amb tendència al brogit i a la desviació. I fins i tot el d'en David Fernàndez, conseller imprescindible en el nou govern. I molts més. Fins ara era el moment d'entre tots ho farem tot, però ara és l'hora de triar els noms dels que ho han de fer. I no serveix qualsevol.

I és l'hora del pragmatisme, i d'anar per feina. Per posar un exemple de l'esquerra radical que, enfrontada a la realitat, s'ha tornat pragmàtica, tenim Alexis Tsipras. Sí, va incomplir el programa de Syriza, les seves promeses i fins i tot els principis. Podia plegar o ser pragmàtic. Va ser pragmàtic (cosa que no vol dir que la posició de la UE no fos impresentable) i els grecs l'han tornat a votar perquè condueixi el país en aquests moments difícils.

I tampoc no estem per marejar gaire la perdiu. La ràpida i decidida investidura del president també hauria de ser una prioritat per aprofitar el protagonisme internacional del 27-S.