Tot just comença el marro

Va ser el 20 d'agost, en la crònica d'aquell dia, que em vaig atrevir a dir que amb el reguitzell de nous polítics que havien aparegut a escena, en vista del seu entusiasme sense límits, la seva rectitud i equilibri de pensament, i el comú desig i sana il·lusió que la lluita tingui un final feliç: l'anhelada independència, no hi havia d'haver problemes durant el procés –que anant bé serà llarg o molt llarg– d'accés al moment final d'una llarga època de despropòsits i tracte indigne dels prepotents establerts en el poder.

I deia que no hi havia d'haver problemes –molt important–, si per primera vegada els nostres alertats interlocutors flairen una acció conjunta, extensiva fins a l'últim racó de les nostres comarques, i fins a l'últim dels que tal com diguérem al món que ens va veure, és Catalunya la que ha esdevingut protagonista i no els partits, les faccions, les individualitats predicadores de doctrines, vaig dir en veure l'espectacular i catalaníssima acció de la Meridiana. No hi havia dubte: s'havia planificat, realitzat i aconseguit ensenyar al món la nostra unitat en la lluita que s'acostava i que, sens dubte, ja tenim aquí. La lluita dels contrincants és ben clar que és i serà d'enganys, falsedats, interpretació judicial de les lleis i la Constitució a mida i vestir de legalitat fins i tot els decrets encara no nats.

És el cas que l'endemà de les eleccions, a la majoria dels nouvinguts i a la totalitat dels apoltronats, els mossegà el cuc que havia fet vacances. “Palla nova, palla nova!”, cridaven aquests sorpresos en fer càbales uns i altres. I començà l'espectacle d'arrimar cadascú les seves poc confessables apetències de poltrona de navegant. Es pot dir sense exagerar que una meitat, més o menys, quedaren retratats. En ser el primer cop, es pot dir el bateig, per a alguns això de sobiranisme, independència, llibertats i una dotzena més de paraules artilleres que els veterans es disposaven a seguir al peu de la lletra, trontollà.

Quin desengany! Fins i tot els més puritans van de cul. El Parlament és un bon sopluig per a una poltrona d'estrena. Tot i que resten govern i municipis. Són horitzons oberts a les noves forces polítiques que han aflorat. L'idealisme, històricament, sempre ha deixat pas a l'experiència. Governar és un art guarnit d'ofici i dedicació. No un passatemps.

M'han dit que no estic mai d'acord. No és cert: passa que he estat molt torejat per mitjos patriotes i m'he enfortit amb dosis de pàtria a l'ast, el turment dels quals comença en dir-te per telèfon: “Col·lega! He parit un nou punt de vista de la 5a / 22 A, del tractat per a la interpretació del lèxic anterior al 1950, corregit el 60, el 82 i en dues ocasions més, que... no... rec...” M'he adormit, bo i recordant els seus avantpassats! Tot just comença el marro i les converses entre futurs protagonistes amb paràgrafs patriòtics poden fins i tot causar lesions. Quina barreja d'idees i d'ideals s'ha posat en circulació! Fuig!