Cireres d'arboç

Poques vegades havia passat amb tanta puntualitat. Han esperat que comencés la tardor, la seva estació, per sortir. Enguany ho han fet, més que mai, totes alhora. Ahir no hi eren i avui ja sí, acolorint els extensos boscos de les Gavarres amb taques més aviat càlides: grogues, taronges, vermelles i algunes de quasi negres. Parlo de les cireres d'arboç. En pocs llocs com a les Gavarres es poden veure els arboços exhibint els seus fruits de manera tan esplèndida. L'arboç és un arbust discret que durant quasi tot l'any passa desapercebut, però que en aquest temps agafa protagonisme i amb les cireres de coloraines destaca entre les altres plantes dels extensíssims boscos que van de Girona fins al mar: les Gavarres. A la tardor l'arboç s'hi vesteix de festa, potser per celebrar que ha passat l'estiu i que un cop més les muntanyes s'han salvat del foc (contra el pronòstic de molts que, com cada any, havien sentenciat que “d'aquest sí que no passen”). Com deia abans, l'arboç és modest, humil, semblant en això a les Gavarres, que no criden l'atenció i passen desapercebudes, potser perquè no tenen gaire alçada ni elements espectaculars. Que no cridin l'atenció no vol dir que no siguin importants. De fet, ho són molt, cosa que ignoren els nostres governants que, equivocadament, els neguen la seva qualificació com a parc natural. És de celebrar que es vagi allargant la llista de parcs naturals de Catalunya, com ara passarà amb la incorporació de la Capçalera del Ter i la del Freser, però no s'entén l'oblit de les Gavarres, tan fràgils i en perill com estan (no s'hi fan més disbarats senzillament perquè ningú no ho intenta) i tan imprescindible com és la funció social que fan, al bell mig d'una anella de ciutats i pobles, amb el litoral turístic a l'est i l'àrea metropolitana de Girona a ponent. Són com un enorme gegant ajagut, tranquil i bonàs, que ara veurà com se li enfilen els boletaires i, tot l'any, caçadors, participants en caminades i marxes populars, passejants, ciclistes, excursionistes, assistents als aplecs... On aniríem, si no tinguéssim les Gavarres? Ens en beneficiem molts, perquè estan en una zona on hi ha molta gent i molta activitat. D'aquí la seva importància però també la seva debilitat: la pressió humana hi és molt intensa. El gegant sospira i espera, pacient, que li arribi el reconeixement de la seva amabilitat, de la funció que fa. Aquests dies, presumit, s'ha preparat per rebre els boletaires i s'ha guarnit amb molts i molts penjolls de colors.