El cinturó

El que més crida l'atenció de les eleccions del 27-S és un fet molt curiós: el cinturó roig de Barcelona ha votat els pijos de Pedralbes, ben vestidets, ben llustradets, ben boniquets. Ho trobo intrigant, perquè per més nous que siguin el seu discurs és de dretes. És que van parlar de la corrupció, ells, que tenen les mans netes? No: ho va fer gairebé tothom. Van defensar la llengua espanyola? Doncs igualet que el PP. Quina cosa van oferir que va convèncer tanta gent, de nissaga socialista?

He fet unes poques indagacions, i em diuen que van preguntar a la gent: “Quan vagis al teu poble, o al poble dels teus pares o avis, voldràs ser-hi un estranger?” És un argument que va reblanir molts cors, perquè, per a tothom, qui perd els orígens perd la identitat, no? Mentrestant nosaltres, els independentistes, no vam explicar que tothom podria tenir la doble nacionalitat: la catalana, com a nou estat independent, i l'espanyola perquè ningú no els la pot arrabassar.

M'agradaria molt més que, en comptes d'estar entretinguts a veure qui mana, Junts pel Sí estiguessin analitzant la campanya, els errors comesos, les zones on han triomfat i on han fracassat i treure'n conclusions. Perquè hi haurà un referèndum i més eleccions.

De tota manera, he de dir que Mas es mereix la presidència, perquè és així com havíem quedat i perquè ha estat la víctima principal dels embats centralistes.

I, de tota manera, deixeu-me que afegeixi la preocupació més profunda que tinc: la llengua catalana està morint. Tots els lingüistes hi estan d'acord. No hi serem a temps, com va passar a Irlanda? O ens posem les piles i comencem a buscar solucions? Aquests fets són cabdals, sense oblidar la lluita contra la pobresa i la reactivació de la indústria perquè el nombre d'aturats no sigui tan esgarrifós, perquè això, amb la boca petita o amb tot el cor, ho han dit totes les formacions polítiques.

Hi ha molta feina a fer i nosaltres jugant al parxís.