Opinió

La catarsi

La kafkiana realitat que vivim a Catalunya és només l'avançada d'un gran canvi social i d'opinió democràtica

Després de les elec­ci­ons del 27 de setem­bre gai­rebé tot ha can­viat a Cata­lu­nya i a Espa­nya, mal­grat que, un cop més, Rajoy lle­geix defi­ci­ent­ment el que ha succeït i entén que Cata­lu­nya ha tan­cat la porta a l'inde­pen­den­tisme. Vana pre­tensió. Acu­mu­lació d'errors suc­ces­sius en el trac­ta­ment del pro­blema català des d'aquest Madrid ador­mit de sots­se­cre­ta­ris i fun­ci­o­na­ris que s'allu­nyen de la rea­li­tat, ja que la seva òptica aco­lo­reix les coses segons el to del vidre de les seves ulle­res o l'arxiu llunyà de la seva memòria o de les seves neu­ro­nes. Segons ells, ha estat el tri­omf del no (i no adme­tien la con­dició d'unes elec­ci­ons ple­bis­citàries). Segons la lec­tura de Junts pel Sí i la CUP és l'èxit majo­ri­tari dels seces­si­o­nis­tes, els escons. Ambdós poden tenir raó dis­cri­mi­nant els com­po­nents hete­ro­ge­nis de l'addició, quel­com gens orto­dox, i encara menys creïble. El fet és que Kafka regna a Cata­lu­nya i el Laza­ri­llo de Tor­mes, a les ribes del Man­za­na­res.

Res ha que­dat defi­nit, tret de la divisió de la soci­e­tat cata­lana en mei­tats que, punt amunt punt avall, s'acos­ten a un 50% de molt dura mutació. Les ambi­ci­ons abs­trac­tes, com la inde­pendència, acos­tu­men a cris­tal·lit­zar mala­ment en números: cal supo­sar que el flaix ins­tan­tani de les urnes dic­ta­mina un fet irre­ver­si­ble? La natu­ra­lesa mutant del pen­sa­ment humà i de l'home mateix –sub­jecte de sen­ti­ments– pot ser alte­rada en funció dels
ave­nirs històrics. Les con­jun­tu­res poden afec­tar subs­tan­ci­al­ment la per­cepció dels actes humans.

Amb tot, el pro­blema que neix del
procés català, després de les elec­ci­ons,
té relació directa amb la rede­fi­nició de la política i el seu mateix con­cepte dut a terme a Cata­lu­nya des del 1980. Si el pujo­lisme fou una bur­ge­sia abo­cada a la recu­pe­ració de la iden­ti­tat cata­lana, el tri­par­tit en les seves dues accep­ci­ons fou la fines­tra que s'obre a altres horit­zons ideològics. El man­dat d'Artur Mas és la resul­tant de la con­fusió sintètica dels dos períodes pre­ce­dents: un pujo­lisme light que defuig la gestió i una aposta pel més enllà dels ponts tren­cats amb Madrid, més en funció d'una opció per­so­nal que d'un intent pragmàtic d'altres assa­jos. A par­tir d'aquest punt d'arri­bada la pers­pec­tiva futura con­fi­gura una mutació subs­tan­cial de la política i la filo­so­fia de govern: es per­dran els traços con­ser­va­dors a mesura que l'esquerra radi­cal de la CUP con­di­ci­oni l'elecció pre­si­den­cial a la Gene­ra­li­tat i la for­mació del nou govern.

Els fets econòmics d'una crisi bru­tal del capi­ta­lisme finan­cer por­ta­ran pro­funds can­vis en la consciència social de l'elec­to­rat, víctima de l'eclipsi de l'ètica bancària, dels exa­ge­rats abu­sos d'un capi­ta­lisme sal­vatge que mira de domi­nar les naci­ons occi­den­tals a la recerca d'un nou feu­da­lisme de caràcter econòmic gru­pal. Són els grans fons d'inversió que ges­ti­o­nen al seu caprici l'evo­lució de la borsa o de les con­jun­tu­res macro­e­conòmiques, i, tot ple­gat, amb el mínim cost fis­cal pos­si­ble, que per això ope­ren trans­na­ci­o­nal­ment i arre­len en les con­di­ci­ons òpti­mes dels para­di­sos fis­cals. És la feno­me­no­lo­gia des­crita per Ulrich Beck i que agre­deix greu­ment l'estat del benes­tar, les clas­ses mit­ja­nes, els estats limi­tats en recur­sos fis­cals i els ciu­ta­dans que, de mica en mica, per­den la seva sobi­ra­nia a mans, cada cop més, d'aquests gegants econòmics, els nous mono­po­lit­za­dors de la lli­ber­tat.

Amb aquest nou pano­rama en l'Occi­dent post­crisi, l'esquerra radi­cal acrei­xerà els seus àmbits d'incidència social. En el nos­tre cas, Cata­lu­nya i Espa­nya, l'escan­da­losa cor­rupció ram­pant en tota l'arqui­tec­tura política i admi­nis­tra­tiva dels governs pro­nos­tica avui un horitzó de pro­fun­des muta­ci­ons de sen­si­bi­li­tat ciu­ta­dana fàcil­ment aco­mo­da­bles al dis­curs de la CUP i Podem o adlàters. Així les coses, la kafki­ana rea­li­tat que vivim a Cata­lu­nya és només l'avançada d'un gran canvi social i d'opinió democràtica. El pro­per pas serà la catarsi del sis­tema, i una mica més enllà
de les boi­res actu­als des­co­bri­rem com Kerenski s'ha reen­car­nat en les nos­tres lati­tuds polítiques. Una altra ree­dició de la història.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.