Lluís Llach

En Lluís Llach és patrimoni de tots aquells que el volem escoltar. No és poca cosa, en aquesta vida, haver sabut aixecar sentiments multitudinaris. Ara, en Lluís Llach trepitja moqueta i, per allò observat als passadissos del Parlament, manté viu el bany d'estimació de què ha gaudit al llarg de la seva carrera musical. Una parlamentària de l'oposició d'en Llach comenta que es va casar amb la cançó Que tingueu sort. Una altra, que van enterrar el seu avi amb El viatge a Itaca... Un altre s'hi va enamorar. Un dels seus adversaris polítics de circumscripció, Enric Millo, cap de llista per Girona fins ara i probablement reelegit portaveu del Partit Popular, explica que el va conèixer poc abans d'un debat televisiu. Li va comentar que era admirador de la seva obra i que tocava alguns acords seus amb la guitarra. “De quina cançó?”, va preguntar Llach. La gallineta, respongué Millo. Llach: “Hi heu après quelcom?”... Millo: “M'he adonat que vostè i jo no volem la mateixa revolució”...

La vestimenta, l'aspecte, el tarannà d'en Llach als passadissos del Parlament –encara no s'ha assegut al seu escó–, podrien ser els d'un mariner que acaba d'arribar al port vell de Barcelona. Diuen que sovint dorm al seu vaixell, EI mar. Un mariner que després d'una llarga travessia arriba al Parlament. Guaita la moqueta, els focus, el seu grup i s'ofereix. Pregunta, què ha de fer. Vol treballar. Anar per feina, que és allò que ha fet tota la vida. Li diuen que no vulgui córrer, que “la feina de palau va a poc a poc”, que pel davant hi ha molts projectes de llei, esmenes, preguntes de l'oposició, debats interminables, declaracions solemnes, alguna alegria i fins i tot alguna punyalada. Que no corri perquè encara no s'ha constituït el nou Parlament.

És malèvol frivolitzar la tasca que Llach pugui fer al Parlament –ho fa amb saviesa i encert el company Manel Lucas a Polònia–. Llach representa el sentiment de moltes persones, igual que els seus adversaris. És un luxe que un símbol reinventat que té les vanitats cobertes faci de parlamentari, sempre que no deixi de ser un patrimoni de tots plegats i estigui disposat a rebre algunes bufetades.