Domesticar la tecnologia
Uns mesos enrere la Universitat d'Oxford va editar una publicació sobre quines catàstrofes podien dur a la desaparició de la raça humana. En el número u de la classificació, amb un deu per cent de possibilitats, hi havia l'extinció causada per una intel·ligència artificial superior. Deixant de banda com s'ha arribat a aquesta curiosa xifra, els que vulguin endinsar-se en què hi ha al darrere de cert poden llegir La carrera contra la máquina (The second machine age, en l'original), on dos professors del MIT apassionats per la tecnologia ens descobreixen el món que tenim a tocar. El subtítol de l'edició americana és força positiu, potser massa: “Treball, progrés i prosperitat en un temps de tecnologies meravelloses.” La traducció castellana és més neutra i copsa millor els matisos del text: “Com la revolució digital està accelerant la innovació, augmentant la productivitat i transformant de manera irreversible els llocs de treball i l'economia.”
En el text, s'hi amaga una contradicció interna potent. Els autors estan meravellats per la tecnologia, pel capitalisme i per la innovació. Expliquen l'explosió d'innovacions que ens envolten, el món digital, la robòtica. Comenten els progressos en conducció sense pilot, ens parlen de robots autoprogramables, de cirurgies que tornen la vista al cec, l'oïda al sord i que permeten moure cadires de rodes amb el pensament. Lleure, comunicació, cultura i informació, en moltes de les seves manifestacions, gràcies a Internet ja són de franc.
Però el retrat que en surt és menys fascinant. La piràmide de distribució de la riquesa s'estirarà encara més cap amunt. Exemples coneguts: Instagram, amb 16.000 milions de fotos, 130 milions d'usuaris i 18 mesos, va ser venuda a Facebook per 1.000 milions de dòlars l'any 2013. Tenia quinze treballadors. Dos anys enrere Kodak, el seu antecessor en l'era predigital, desapareixia després d'haver arribat a donar feina a 145.000 treballadors. Neixen els nous superbilionaris.
Més desigualtat. Menys esperança de vida per a determinats perfils socials (blancs americans sense estudis, per exemple). Més concentració de la riquesa, més poder econòmic i més capacitat d'emprar aquests recursos per impedir la competència o per garantir els privilegis. Més elits extractives, vaja. Els propietaris dels actius, els accionistes, els propietaris dels robots s'ho enduran tot. Junt amb aquests uns pocs directius d'empresa més aquells que tinguin les capacitats necessàries per treballar amb les màquines.
I arriba la part de les propostes. Els autors proposen mesures correctives que, contra el fil argumental seguit, demanarien una forta implicació de l'estat. En educació: ensenyar als estudiants a competir amb les màquines (en pensament crític, creativitat, comprendre el context o en comunicació fina) i sobretot a funcionar com a interfície home-màquina. També ens diuen que cal donar més suport a l'emprenedor, fer més investigació bàsica, establir nous impostos i fer pagar més als més rics. No expliquen com evitar l'elusió fiscal. Llàstima. La millor idea i que caldrà recuperar ben aviat en el debat polític: entendre l'atur com un desajust provocat pel mercat; per tant, que cal compensar amb recursos públics i amb impostos sobre els que es beneficien de la revolució tecnològica actual. La via suggerida: una renda bàsica de suport als que queden enrere. I citen Hayek o Friedman. Déu n'hi do.
En definitiva, cal l'estat, calen institucions. Tornem als anys seixanta. Primer, per defensar l'interès comú davant dels grups de pressió. Segon, per defensar el ciutadà del desenvolupament tecnològic. Corbyn no està sol i té uns aliats sorprenents.
