Keep calm
Serrat
Un dels trets més admirables del procés polític que viu Catalunya és que hi hagi persones com Lluís Llach o Raimon o Joan Manuel Serrat disposats a dir el que pensen. Fins i tot a implicar-s'hi personalment. El país sencer viu un debat intens i apassionant però alhora extremadament tranquil i pacífic, per més que a alguns els molesti. El fet que hi intervinguin noms que encarnen la lluita democràtica a través de la cançó no fa més que contribuir a explicar millor i amb major ressò el que passa.
Aquest cap de setmana, Serrat va fer unes declaracions a un canal americà en què, després de defensar que les persones tenen dret a decidir el seu futur, afirmava que no és convenient que Catalunya s'independitzi i augurava que, segurament, aquestes paraules li provocarien un conflicte amb el 47% de catalans partidaris de la independència.
El fet, però, és que ningú s'ha
sorprès del que pensa Serrat i molt menys, que ho expliqui. Com qualsevol debat, aquest que viu Catalunya necessita poder respirar i viure, necessita opinions a favor i opinions en contra.
Al cap i a la fi, el que ha desbordat
el procés ha estat la gent. La gent que s'ha concentrat any rere any, convocats per les organitzacions sobiranistes. Però també aquella gent reconeguda al món per la seva activitat professional, esportiva o cultural que s'hi han implicat. Persones amb una capacitat pública notable que han explicat que a Catalunya es viu un procés polític –primera fita– i que hi ha veus a favor i veus en contra. Tots ells són imprescindibles per fer un debat com cal.
És per això que a alguns els molesta que una revolució com la que s'intenta fer a Catalunya es mantingui dins d'uns termes de civilitat i normalitat exemplar. I això és mèrit de tothom, dels qui hi estan a favor i els qui hi estan en contra. Tots disposats a parlar,
a escoltar o a cantar, si cal.