A la deriva

La columna dominical, pel que l'ha d'escriure, és una de les tantes coartades que ens proposa la vida per fer coses que no havíem planificat. Hi ajuda que en aquest racó el lector no hi esperi ni doctrina, ni sermons ni, per descomptat, opinions carregades d'indignació sobre les coses d'aquest món. Aquí un s'hi perd per accident (i això només quan no se'n cansa a la quarta línia). Aquí s'hi circula amb digressions i, gairebé sempre, a la deriva. No és pas estrany. A la vida, contínuament agafem uns camins només per evitar-ne d'altres. La sempre delicada però lúcida Virginia Woolf explicava que, al seu país, els caçadors de guineus es dediquen a matar-les per protegir l'espècie, o que els jugadors de golf practiquen aquest esport per assegurar que els espais verds no caiguin en mans dels constructors. I ella mateixa assegurava que tot i que era evident que ningú no necessita amb urgència desesperada anar a comprar un llapis, va molt bé, de tant en tant, poder dir: “Me n'haig d'anar corrents a comprar un llapis.” Amb aquesta excusa Woolf sortia de casa a gaudir d'un plaer incomparable: passejar pels carrers de Londres. I per assegurar-se que sempre podria tornar-ho a fer només li calia tenir la precaució de tornar a casa sense cap llapis. D'aquests curiosos procediments n'han sortit dues menes d'escriptors. D'una banda hi ha els que van escrivint per saber exactament el que volen dir i, de l'altra, els que primer es pensen una frase i després passen angunioses estones per decidir com hauria de ser la frase següent per tal que tradueixi perfectament el seu pensament. Tot això es discuteix seriosament des de la teoria literària, però és deutor de l'anècdota d'aquella àvia que, enfadada, demanava paciència al seu interrogador: “Com vol que li digui el que penso fins que no senti el que li dic.” No sé pas si aquest article sense rumb ens ha portat a algun lloc. Ho hauré de decidir diumenge, que serà quan llegint el que he escrit potser entendré en què pensava.