Miquel Roca

De vegades, el procés sobiranista a Catalunya, ara independentista, dóna peu al desconcert
i al desassossec. Ha de carregar les albardes de la fragmentació i de les contradiccions. Si no fos perquè l'horitzó que proposa és molt més lliure i digne que el present infame que patim, n'hi hauria per deixar-ho estar. Però no hi ha alternatives. O sí. Alternatives per arrancar a córrer. Com ara la que encarna Ciutadans. O la dels de sempre. Els de sempre són, per exemple, Miquel Roca, que escriu un article de tard en tard que pot fulminar una vaca d'avorriment. Roca és l'obvietat descarnada. La gran mediocritat de la resignació. La gran mentida de la por. Aquestes passades eleccions ha fet campanya per Unió Democràtica. Com sempre. Només la punteta. A l'hora de donar la cara, a l'hora dels resultats i del fracàs, ha tornat a desaparèixer. La gent que va impulsar l'operació reformista encara
el busca. Quan va arribar el vinagre dels vots, Roca es va fondre. Jordi Pujol pot ser un evasor fiscal, però almenys el va obligar a donar la cara. Miquel Roca és l'establishment més infame. Com a advocat de Cristina de Borbó representa tot allò que el progrés hauria d'esborrar. Ahir va proclamar que espera que la infanta no sigui jutjada en aplicació
de la doctrina Botín, que exculpa aquell que només ha de fer front a l'acusació popular. Òbviament, Miquel Roca sap que la fiscalia ha dimitit del seu paper i que no l'acusarà. No hi ha un ofici més trist al món que el d'embrutar clavegueres.