Opinió

LA GALERIA

Dues maletes

La maleta de Joana Colom va ser, en realitat, una síntesi de totes les que havia arrossegat

Presentació a Girona del llibre de Mon Marquès Miquel Santaló i Parvorell (Pagès Editors), dedicat al geògraf, professor i polític gironí. L'acte se celebra a l'esplèndid saló de descans del Municipal –és a dir, a l'ajuntament–, l'escenari, segons l'autor, inexcusable per celebrar un acte dedicat a la memòria d'un dels seus alcaldes. Joaquim Nadal diu que no n'hi ha prou d'haver dedicat una plaça a Santaló i que cal exercir el reconeixement que la ciutat deu al, a més de batlle, conseller, ministre i científic. Servidor els volia parlar especialment de la maleta de Santaló que Josep Murià –el tercer ponent– i Mon Marquès van evocar emotivament; una maleta de pel·lícula en blanc i negre que ha acompanyat molts exilis polítics i econòmics, i paradoxalment petita pel llarg i definitiu viatge que va durar des del 1939 de la sortida del país fins als quaranta que Santaló s'instal·la a Mèxic. Aquesta valisa va ser guardada durant dècades per la seva filla fins que ha acabat, el contingut, a la taula de l'autor del llibre i als arxius gironins, i el continent, al Museu de l'Exili de la Jonquera. Mentre els sentia parlar, vaig pensar en una altra maleta. Abans de saber que la de Santaló –cosí de la besàvia– arribava de Mèxic, la família en teníem al magí només una, de maleta, la de la tia Joana (RdG, 259 i Annals del Pehoc, 409), mestra que va fer també un exili definitiu i itinerant per la Unió Soviètica i, posteriorment, per París i França. Ambdues maletes són precàries, de fugitiu, de nòmada empès per les pastures repressives, però diferents. La de Santaló, tal com ens ha arribat a través de la filla, va ser curosament preparada pel professor i contenia un agresolat resum del seu exili: passaports, carnets, agenda, cartes, una senyera, manuscrits dels fills (magnífics, diu Mon Marquès)... En canvi la maleta de Joana Colom, la que ella evocava en trobades familiars, era més conceptual perquè en realitat va ser una síntesi de totes les que havia arrossegat des dels divuit anys, que es va estrenar de mestra a Girona (després Lleida, València, Barcelona i l'exili esmentat), fins a aterrar a Pau (Occitània) quaranta anys més tard. La maleta de Santaló la veig metafòrica i la (les) de la tia la sé prosaica, amb llibres i roba interior, necesser i quatre fotos. M'imagino que en prou famílies hi ha hagut similars maletes que, sumades, fan les de tot l'exili; malgrat que els anys les han folrat del vellut de la llegenda, són part del tangible que ha quedat del drama sense desenllaç engegat el 1936.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.