Parlament i hegemonia política
L a divisió de poders i tota la discussió que ha tingut lloc per a la seva realització efectiva i les normes jurídiques sorgides des del seu adveniment són el resultat de la lluita entre la societat civil i la societat política. Tota la ideologia liberal, amb les seves forces i les seves febleses, es pot resumir en el principi de la separació de poders, i és ben conegut l'origen de la feblesa del liberalisme: la burocràcia, o sigui, la cristal·lització del personal dirigent, que exerceix el poder coercitiu i, en un determinat moment, esdevé casta –a Espanya s'està produint aquest fenomen als ulls de tothom, només cal sentir la vicepresidenta del govern en les seves rodes de premsa dels divendres–. En la cadena dels poders d'un estat, el parlament està al damunt de tot; a continuació ve la magistratura; i finalment, el govern. Tots ells han de ser els òrgans de l'hegemonia política, però és en l'àmbit de la magistratura, de l'aplicació de les lleis, on les irregularitats causen una impressió més calamitosa. I és també aquí on neix el problema de la legitimitat d'un estat, el manteniment de la seva hegemonia. A Catalunya, el problema presenta unes característiques pròpies. Aquí, la separació de poders adquireix la forma d'una fractura entre la societat civil, que en les eleccions del 27 de setembre ha donat majoria als seus representants independentistes, i la societat política, que, limitada per la legislació autonomista espanyola, hauria d'aplicar unes lleis que són inútils per reparar la fractura. Com que no es deixen fer lleis noves, i el vell personal polític autonomista ha entrat en crisi, al nou parlament no li quedarà cap altre remei que buscar una nova relació amb la societat civil. De la qualitat d'aquesta relació dependrà, en gran mesura, la possibilitat de crear una nova hegemonia.
Però la societat civil és, també, l'espai de la redistribució de la riquesa, que, en aquests moments, ve determinada per una política econòmica que limita dràsticament tant les possibilitats de trobar feina com les oportunitats de prosperar de la majoria social. També, en aquest àmbit, la societat política es veu limitada per les lleis autonòmiques, en particular, pel control del dèficit públic a càrrec del govern central i la impossibilitat de buscar fonts pròpies de finançament. Sense disposar de capacitat per fer i aplicar lleis pròpies, l'actual societat política catalana està abocada a esdevenir residual, perquè la tendència a Europa no és pas la de redistribuir els poders, sinó la de concentrar-los. En efecte, la política econòmica dictada per Brussel·les i ajustada als interessos alemanys requereix una fèrria centralització del poder polític per aplicar les seves directrius. De manera que la societat política catalana no pot, d'una banda, posar en joc factors econòmics que permetin mobilitzar forces actives dins la societat civil i, d'una altra banda, es troba limitada per la legislació espanyola i les severes mesures europees. Sense un nou pacte amb l'Estat, la situació porta al col·lapse; amb un nou pacte amb l'Estat, ens trobarem amb una reedició dels mals que han abocat a la fractura present. En tots dos casos, es fa impossible restablir una relació nova entre societat política i societat civil: la primera, esdevindria una elit provincial espanyola, com en temps franquistes; la segona es veuria ofegada econòmicament, socialment, políticament i culturalment. El nou parlament autonòmic està obligat a actuar com a desllorigador comprometent la part més dinàmica de la societat civil en la creació de l'hegemonia d'un nou estat.
