Impost als megarics
El terme “impost” ja ens indica la gravetat del que estem parlant: imposat, diner espoliat de la butxaca de qui pensava que era seu. Noteu que, al contrari, la paraula “preu” té una connotació més amable: diner tret de la butxaca en contrapartida, que si s'ha pagat és que allò adquirit s'ho valia. Més encara: si no resulta cert, hom s'ho calla, com a equivocació singular i pròpia. Tot el contrari amb l'impost: el que es finança no sol ser identificable, i sempre hi ha un exemple de malbaratament d'una despesa pública que faci per una blasfèmia. Ser conscients d'això ve a compte de la necessitat avui de revisar què (i com) estem gravant, què estem finançant i com així afectem el benestar de la gent. Ben segur que un estat, i si es pretén de nova planta en particular, ha de recaptar per fer possible un conjunt de serveis; serveis que hem d'haver avaluat d'antuvi i constatat que “valen la pena”. Però què i com gravar no és innocu: fer tributar la renda és diferent que gravar el patrimoni. Gravar el consum té efectes diferents segons busqui rescabalar un dany a tercers o simplement recaptar molt, de manera relativament fàcil. Gravar l'ús d'un bé és diferent de taxar la seva tinença. I anem ja acotant: no és el mateix gravar una megaplusvàlua d'uns pocs en el moment que es produeix que anar esmicolant amb cotitzacions i retencions les rendes del treball esforçat de molts que lluiten per arribar a final de mes.
Com hem dit, una nova fiscalitat requereix en primer lloc garantir que la despesa que es finança valgui socialment la pena. El benestar important és el de la gent i no dels treballadors de l'Estat, i a la gent el que li importa és el benestar residual: el que li queda després de saber el que ha costat guanyar uns diners. Aquest es concreta en la renda disponible després de pagar impostos per a fruir d'altres coses que ell particularment valora, tenint en compte les que l'estat li subministra col·lectivament. No hi ha en aquest sentit valoració possible de la despesa social sense saber en què es materialitza, com i per a qui es gasta, i com aquesta es finança. Vist el que veiem, és temps, per tant, de repensar el què i com gravem, molt marcat en la seva incidència per qui ho guanya, com ho guanya, la manera en què s'ho gasta i quines capacitats té d'eludir impostos. Tot això roman sovint fora de les exigències més bàsiques de l'equitat horitzontal, de tractar igual els iguals, i de l'equitat vertical, de fer-ho de manera diferent per als desiguals. Aquesta constatació em permet definir el ric com aquell qui no paga impostos. I és que té tants diners que el cost que li suposa instrumentar tota una enginyeria fiscal per eludir la tributació continua essent menor que el que s'estalvia, tal és la quantia que escaqueja.
Anem ara als megarics. Són molts ja els analistes que identifiquen que la creixent desigualtat que registra el món procedeix de com es generen amb la globalització les megarendes. Uns pocs, per talent, llestesa, oportunisme o el que sigui, concentren avui guanys estratosfèrics. Uns pocs arramben amb quasi tot! Solen procedir de guany de capital (ni que sigui del seu capital propi, l'humà) que es fa explícit sobretot en el moment de la transmissió, liquidació, venda o subrogació. Són els apples, gates, facebooks, messis, twitters que a canvi del contracte que transmeten els seus drets produeixen xifres astronòmiques. A petita escala es calcula que variacions de productivitat del 5% poden arribar a multiplicar el guany per deu. Doncs vinga. Aquest pot ser el gran moment de la nova fiscalitat: en la transmissió del capital, que el fa fiscalment més tractable que perseguint retencions mensuals. I a tipus impositius elevats: ni amb taxes del 70% dels valors liquidats, les xifres resultants dels traspassos patrimonials, megaplusvàlues gravades, es podran considerar guanys minúsculs. A més, la supervaloració que obtenen aquests astres de la pilota, de les noves tecnologies o dels negocis especulatius no deixa de procedir d'una acció col·lectiva: la de l'admiració que els rendim, de l'ús que en fem o de la demanda de la qual s'aprofiten. Notem que la proposta no és contra el talent ni l'ús i fruïció de modes o innovacions. Es basa en l'acceptació que pugui mostrar qui ha d'ingressar amb una venda o amb un contracte de drets, que potser no seran, posem per cas, 80 milions sinó només 30! És encara 30 una barbaritat, i aquells 50 hauran permès finançar mínimament uns serveis públics col·lectius i alleugerir la càrrega de molts d'altres contribuents. Menys fundacions per tant de megarics, i més impostos.
En resum, identificar el guany en el moment en què emergeix el megaric, aplicar contingentment un superimpost quan aflora l'astroplusvàlua, i oblidar-se un poc després de gravar menors rendes d'estalvi i patrimoni guardat, pot ser un pacte prou acceptable.
