Cinquena fila ‘pasillo'

Vaig començar a militar al PSC el 14 de novembre de 1980 i vaig comunicar la meva baixa el 26 de setembre de 2015. Hi vaig entrar de la mà de Lluís M. de Puig, Eduardo Martín Toval, Manel Nadal i M. Àngels Cabarrocas, quan ja feia un any i alguns mesos que era alcalde de Girona.

Es pot dir que vaig entrar tard al PSC, quan ja havia passat l'etapa de Convergència Socialista i s'havia fet el congrés d'unitat. A Girona, tres germans meus, en Jordi, en Manel i en Rafel, ja hi militaven, mentre que jo, a Barcelona i a la UAB, havia mantingut més afinitats amb el PSUC, sobretot per coincidència evident amb una colla de col·legues del departament d'història i d'estudiants de la universitat.

Durant molt de temps he cregut que el PSC era la síntesi ideològica i social més ajustada a la realitat des del catalanisme polític. Hem modulat posicions diverses que responien a sensibilitats diferents sobre l'encaix de Catalunya a Espanya i, des de Girona, en benefici del consens intern i de la cohesió, havíem modulat, jo el primer, la reclamació d'un grup parlamentari propi que alguns companys defensaven amb tot l'èmfasi, perquè consideraven que era l'únic camí per evitar les ambigüitats.

Però sempre havíem defensat que Catalunya és una nació, que el català és la seva llengua pròpia, que català i castellà han de conviure, i que l'afirmació nacional passava necessàriament per una política d'esquerres que posés, en el fonament mateix de la nació, els drets socials individuals i col·lectius. Això és el que ens va dur al nou Estatut de 2006, com una posada al dia del de 1979 i del pacte constitucional. Tot això se'n va anar a rodar pel recurs del PP, la sentència del Tribunal Constitucional i per la pusil·lanimitat del PSOE davant l'atac simultani del PP, des de l'unionisme, a Catalunya, al català i a la identitat nacional de Catalunya.

Des del meu punt de vista, els postulats fundacionals del PSC s'han anat diluint i davant l'embranzida sobiranista he cregut que el PSC trontollava fins i tot en el dret a decidir i en la necessitat de superar el plet català amb un referèndum, que continua sent necessari.

He dit que no em fa feliç deixar el PSC. I és cert. Jo l'hauria volgut potent i clar en l'escena política catalana. Però deixo el partit, no deixo la ideologia, ni trenta-cinc anys apassionants de treball per la col·lectivitat al costat de persones admirables, la majoria anònimes, que no mereixen que es desfaci el seu somni com un castell de cartes.

Sempre havia dit, i ho mantinc, que si mai deixava el PSC conservaria el meu ideari d'esquerres i alguna vegada havia dit, per desmentir els que em consideraven “el millor alcalde convergent de Girona”, que em faria d'Iniciativa. Això no ho faré, perquè Iniciativa ja no és el PSUC que vaig conèixer. Però en les actuals circumstàncies, sense deixar la política, que no es pot deixar mai, observo i intervinc en la realitat amb un cert distanciament, amb circumspecció, des de la “cinquena fila, pasillo”, com em va proposar un dia Jordi Martí, actual gerent de l'Ajuntament de Barcelona, quan em demanava que l'acompanyés en un acte a la primera fila.

Des de la cinquena fila sé que molts, ara, es dolen de la feblesa del PSC; però aquests són els mateixos que n'han fet tantes estelles com han pogut, i són els mateixos que si han abraçat el sobiranisme l'abandonaran a la primera llevantada que faci trontollar el vaixell.

Ara, doncs, la qüestió per mi, en l'escenari que ha sortit de les eleccions, no és simplement independència sí o independència no, sinó quin país volem amb la societat que tenim i amb el mandat que n'ha sortit. Tothom pondera el paper arbitral de la CUP i molts li riuen les gràcies. Però la CUP és un partit petit, emergent, que té ara una prima electoral i que en qualsevol altra circumstància seria arraconat, sense cap condescendència, per antisistema i per extraparlamentari sense ser-ho. I segons quines condicions s'acceptin a la CUP pot passar que un gruix remarcable de Junts pel Sí se'n distanciï i, en canvi, siguin ben vistes per sectors del PSC i de Catalunya Sí que es Pot.

Un cop més haurem de dir que la complexitat del moment reclama la gran política.