Carod

No m'agrada posar-me en la gestió dels recur­sos humans a casa dels altres, però per la rellevància pública del cas val a dir que el relleu de Carod Rovira a Esquerra és, de fet, el final d'un camí que va mar­car el propi per­so­natge quan va viat­jar a Per­pinyà. Va ser amb aquell pas que va dila­pi­dar, en una única i des­a­for­tu­nada jugada, l'immens crèdit que havia acu­mu­lat com un dels ora­dors més bri­llants i pro­ba­ble­ment el líder més carismàtic del moment en un país que, auto­exclòs ell, ara va curt de carisma més enllà del fut­bol –ep, i quan dic fut­bol miro més cap a la ban­queta que no pas a la llotja del Camp Nou–. És cert que després d'aquell incom­pren­si­ble epi­sodi per­pi­nyanès, el futur exvi­ce­pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat encara va ser a temps d'acre­di­tar els millors resul­tats de la història dels repu­bli­cans. Però aquell últim ser­vei ja va fer-lo, empès per una onada de pola­rit­zació, amb el per­digó de la seva inconsciència com a esta­dista sota l'ala. Algú el pot pre­sen­tar com a víctima, i segu­ra­ment algú més haurà apro­fi­tat l'enso­pe­gada ali­ena per obte­nir un avan­tatge deci­siu en la cursa. Però el prin­ci­pal pro­blema d'un cadàver polític és ser incapaç d'ensu­mar a temps la pròpia olor de mort, i així, almenys, garan­tir-se un enter­ra­ment digne. Tot i que, en política, no se sap mai: de més morts se n'han vist res­sus­ci­tar.