Encadenadament

Em va cri­dar l'atenció, l'altre dia, la inau­gu­ració del memo­rial de Ribe­sal­tes, dedi­cat a les per­so­nes que van estar inter­na­des al camp de con­cen­tració. “Van pas­sar-hi suc­ces­si­va­ment repu­bli­cans cata­lans i espa­nyols, ciu­ta­dans fran­ce­sos d'ori­gen jueu durant el règim francès de Vichy i l'ocu­pació nazi, els pre­so­ners de guerra ale­manys i els col·labo­ra­dors amb l'ocu­pant a la fi de la Segona Guerra Mun­dial, els harkis alge­ri­ans i els gita­nos. Fins fa pocs anys, un dels edi­fi­cis d'aquest ter­reny mili­tar ser­via com a cen­tre de retenció d'immi­grants il·legals”, expli­cava Renyé en aquest diari. No em va cri­dar l'atenció per tot això, perquè a grans trets ja ho coneixíem. Va ser pel to del dis­curs del pri­mer minis­tre francès, Manuel Valls, que va pre­si­dir la inau­gu­ració. “Ribe­sal­tes és un lloc de pati­ment, d'exclusió, d'humi­li­ació, i això ens recorda el perquè d'aquest memo­rial. Cal trans­me­tre la història i per què vam arri­bar aquí”, va dir Valls. Em va sem­blar un reco­nei­xe­ment de ver­go­nya d'Estat força clar, sense eufe­mis­mes. I em va agra­dar.

El que em va cri­dar l'atenció, en rea­li­tat, va ser la com­pa­ració per l'enca­de­na­ment men­tal que anava fent en relació amb altres estats i situ­a­ci­ons simi­lars. Vaig pen­sar també en com em va col­pir, el 2008, la dis­culpa crua, sen­tida, sin­cera, del lla­vors pri­mer minis­tre d'Austràlia, Kevin Rudd, amb els pobles aborígens. Els va dema­nar perdó “sense reser­ves” pel mal que se'ls havia fet durant gene­ra­ci­ons, fins als anys setanta, en democràcia, per les ano­me­na­des “gene­ra­ci­ons roba­des” de nens trets de les seves famílies i la seva cul­tura. I vaig recor­dar el mateix gest, també el 2008, del pri­mer minis­tre del Canadà, Step­hen Har­per, envers els indígenes, també per atro­ci­tats come­ses fins als anys setanta. Per no dir les rei­te­ra­des dis­cul­pes d'Ale­ma­nya pel nazisme.

La com­pa­ració de tot això, és clar, la vaig fer amb l'Espa­nya actual. L'Espa­nya que no con­demna el fran­quisme, que no repara els mals fets al bàndol per­de­dor, que, per exem­ple, ni setanta-cinc anys després no revisa el judici a Lluís Com­panys ni l'home­natja com a demòcrata afu­se­llat per la dic­ta­dura, o que jutja un altre pre­si­dent perquè ha posat unes urnes.

Enca­de­na­da­ment, vaig pen­sar que nomes és propi d'estats forts i pro­fun­da­ment demòcra­tes dema­nar perdó pels epi­so­dis lamen­ta­bles de la seva història. I, és clar, vaig pen­sar que és propi d'un estat dèbil que es vol fer el fort no fer actes com aquests. I que els cata­lans hem sabut veure per fi aquesta debi­li­tat i que no para­rem fins a tom­bar aquest Estat al qual encara estem tots lli­gats, enca­de­nats.