Qui és que desobeeix?

El judici al president Artur Mas i dues conselleres del seu govern pel procés participatiu del 9-N mostra al meu parer dues evidències: l'insuportable nivell d'instrumentalització de la justícia a què ha arribat el govern espanyol i el fet que alguns conceptes sobre la sobirania han de prendre forma gairebé un any després. Mentre que en el discurs públic sobre la negociació actual entre Junts pel Sí i la CUP, desconec el diàleg privat, sura constantment la paraula desobediència, s'oblida que l'eix fonamental de la sobirania no es basa a deixar de complir les lleis, sinó en l'obediència a un conjunt legislatiu que s'articula com a fruit d'un mandat ciutadà expressat majoritàriament a les urnes. Òbviament, en el marc dels fonaments internacionals de respecte als drets humans. Sóc dels que pensen que ja va ser un error no obeir la llei de consultes aprovada per una immensa majoria del Parlament per fer el 9-N. Tot i que puc entendre que en aquell moment no hi havia explicitat l'aval democràtic per la independència. Però el resultat del 27-S és un mandat que cal implementar. A partir d'aquí, la negociació hauria de voltar, i potser volta, en quines són les lleis a promulgar pel nou Parlament per obrir el procés constituent que desemboqui en la independència. I el compromís total de les forces polítiques amb l'obediència a aquestes lleis. Que hi hagi partits minoritaris com el PSC, C's i el PP que ja hagin afirmat que desobeiran les lleis que sorgeixin de la voluntat popular dels catalans, siguin quines siguin, i que utilitzaran un Estat en contra d'elles és greu, però no pot ser motiu per incomplir amb el mandat democràtic. Són ells, malgrat haver perdut les eleccions, els qui desobeeixen la ciutadania i les institucions catalanes que se sostenen sobre una sòlida majoria democràtica. I Catalunya Sí que es Pot ha de decidir si obeeix la ciutadania o s'alinea amb els de la desobediència antidemocràtica. La situació és complexa, però els principis són prou senzills. Que no ens els capgirin.