El PSAN

De sorpresa aquesta setmana el Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans ha anunciat la suspensió de les seues activitats públiques. És evident que la influència del PSAN sobre la política del nostre país era més aviat escassa ara però cal reivindicar-lo com un dels moviments clau per a entendre el que ha passat. Com a mínim en dues èpoques.

Primer va ser clau als anys seixanta. L'independentisme d'aleshores, clandestí i difícil com potser cap altre, era el Front Nacional de Catalunya, del qual es van desmarcar els joves per a acostar-se a un moment històric que havia canviat. Els referents revolucionaris i d'alliberament tercermundista eren impossibles d'assumir pel Front i el PSAN va ser capaç de fer-ho i amb això d'acostar tot un sector més jove a la lluita d'alliberament nacional. Aquell PSAN va aconseguir fites úniques com ara ser l'únic partit amb implantació real arreu dels Països Catalans o popularitzar un símbol com l'estelada –això sí, l'estelada roja, “la del PSAN” se'n deia.

Hi va haver un segon moment clau, però que no se li reconeix tant. Va ser quan va decidir no secundar la reforma política del franquisme i mantenir-se'n al marge. Amb l'estímul de tenir altres grups a la seua esquerra i després d'algun dubte raonable el PSAN es va llançar a la crítica a l'autonomisme i la democràcia nascuda de la Constitució de 1979, cosa que en absolut era fàcil ni comprenia gaire gent. Van ser anys molt durs, amb una repressió molt violenta contra ells, que van saber aguantar col·laborant amb molta altra gent a posar les bases d'aquesta crítica de l'Estat de les autonomies que avui és majoritària i imparable.

Ara que han decidit que el recorregut públic s'acaba, recordar el valor que ha tingut el seu treball i tot el que ens van ensenyar a tanta gent em sembla una obligació.