La columna
L'efecte Llàtzer
Miliki ha tornat a morir per obra i gràcia de les xarxes socials, que tant et poden enviar a l'altre barri, com ja li ha passat a Fidel Castro en més d'una ocasió, com et poden ressuscitar i tornar a enterrar. Aquest ha estat el cas del famós pallasso de la tele, mort el novembre del 2012. Tres anys després, el traspàs d'Emilio Aragón ha arribat a entrar a la llista de trending topic de Twitter d'aquest cap de cap de setmana i ha estat durant més d'un dia la notícia més llegida de l'edició espanyola d'El País digital. I tot gràcies a algú que, ja sigui per error, per nostàlgia o per fer una broma (això sí, de mal gust), va penjar al Facebook la informació publicada ara fa tres anys pel rotatiu madrileny. A partir d'aquí el nou decés de Miliki va començar a circular a gran velocitat per les xarxes socials fins a tornar a convertir-se en un fet d'actualitat. Altre cop queda demostrat el gran poder de les xarxes socials que, entre d'altres virtuts, són capaces de ressuscitar un mort.
És l'anomenat efecte Llàtzer, que consisteix en la difusió massiva de notícies antigues, difusió generada habitualment pel factor emocional que causa entre el públic més fidel. Així els internautes, moguts per les emocions, ja siguin positives o negatives, fan circular fets concrets sense parar-se a pensar –i comprovar– si són verídics o no, si són actuals o no. El fet d'estar a la xarxa ja els fa creïbles, els dóna credibilitat. Perquè les emocions passen per damunt de la memòria i fan caure en paranys que poden portar a greus equívocs. Les xarxes socials poden magnificar la intensitat de la sincronia emocional global i, alhora, posar en evidència la fragilitat de la memòria. El cas del pallasso de la tele n'és un exemple. Hi ha sens dubte un canvi de paradigma a l'hora de compartir emocions amb les xarxes socials. Està demostrat que Facebook encomana les emocions, i encara més si són positives. Malauradament no és el cas d'en Miliki, en què hi ha hagut doble condol.