Míssils de paper

La voluntat del nostre país a decidir si volem evolucionar plegats s'ha convertit en una guerra política que pel cantó espanyol va adquirint més tons de guerra que no pas de política. Vegin, si no, el llenguatge que fan servir des de Madrid polítics i la majoria de mitjans de comunicació. Desafiament, confrontació, il·legalitat, intervenció, enemistat, etc., són paraules molt comunes en titulars i declaracions, tot i les connotacions negatives que provoquen en molta gent insuficientment informada. Juntament al front de la manipulació informativa disparada amb
les armes de la mentida, hi ha obert també un altre front, el judicial. Ja fa temps que veiem un foc creuat en totes direccions i sembla que gairebé tothom que ha tastat poder disposa del seu propi arsenal de bombes informatives. La darrera ens ha arribat des de
Madrid directament contra el resultat electoral de
Catalunya amb el cas del tres per cent i Convergència. No crec, ni de bon tros, que hagi estat casual que la intervenció coincidís amb la dissolució del parlament espanyol. No estic, però, gens d'acord amb aquells que apareixen a les tertúlies escabellant-se pel dolents que són els de Madrid o que tot plegat és una confabulació contra Catalunya, com tampoc hi estic amb els que neguen l'evidència. O potser és que no hi comptava, amb aquestes dificultats, el full
de ruta de Mas? Reconec al president el seu valor en prendre una decisió agosarada quan el poble va demanar un lideratge polític pel procés cap a la independència. I repeteixo, un lideratge, i no que fos Artur Mas precisament. Ahir, en una tertúlia d'una televisió privada catalana els participants havien de fer veritables equilibris, els uns per defensar la independència judicial del PP i uns altres, que CDC és un grup d'angelets, sobretot en Mas. La més vehement en aquesta defensa va ser of course, Pilar Rahola, a qui en Cuní va retirar la paraula abans que no hi barregés també el conflicte arabopalestí. Ningú, excepte Eulàlia Vintró, va voler entrar a concretar els danys de la suposada corrupció. Atac, front comú o confabulació van ser el elements objecte de debat. En un país normal la corrupció política ha de ser delicte en tota i qualsevol circumstància. La voluntat manifesta de voler seguir el nostre propi camí és una altra cosa, i el poble va demanar un líder, no el líder.