El fill petit es fa gran
La televisió ha estat la darrera criatura que ha entrat a formar part d'aquesta família que és el grup El Punt Avui. Ha entrat a poc a poc, sense presses, conscients que encara no es pot arribar a tots els possibles televidents de Catalunya. Precisament sóc un dels afectats quan vaig a l'Empordà, on visc molt de temps. Haig d'aprofitar els dies que estic a Girona per seguir la marxa de la nostra televisió. M'escriu un correu electrònic en Jordi Buïl, de Barcelona, per fer un comentari sobre la televisió, que agraeixo perquè cada cop haurà d'anar agafant més embranzida. Em diu: “Darrerament i no pas de fa quatre dies, trobo que el senyor Berraondo, la feina del qual és coordinar i moderar la tertúlia, hi està agafant un protagonisme que, al meu parer, no li pertoca. És a dir, s'hi mou com si fos un tertulià més, que talla els altres per dir-hi la seva.” Segueixo periòdicament les entrevistes de l'Eduard en el seu programa L'illa de Robinson i m'agradaria dir-hi la meva, com fa en Jordi. Certament l'Eduard participa molt en les entrevistes, molt, però jo diria que forma part d'un esquema que ell ha muntat. El mateix que passa amb les entrevistes en paper o a la ràdio, aquestes poden tenir diferents formats. Aquesta de Berraondo jo la posaria en el lloc de les de pregunta i resposta.
Ell va dient la seva i va preguntant. Normalment, sempre hi ha excepcions, quan un tertulià contesta a una pregunta del conductor de l'entrevista, és el periodista el que ho confirma, ho acaba d'explicar o
hi afegeix alguns punts de vista. I nova
pregunta i noves respostes. En canvi, hem vist i veiem altres tipus d'entrevistes o
tertúlies en què els participants gairebé
es trepitgen per contestar, afegir, protestar... La veritat, jo estic més en aquesta segona línia, que pel que veig és també la que li agrada més a en Jordi Buïl. Hi ha entrevistador que gairebé no sembla ni que hi sigui, i només entra quan la conversa s'esvalota i comença a formar-se una olla de grills. No he calculat els temps, però sí que queda clar que el conductor de L'illa de
Robinson s'emporta el major temps. Per sort, l'Eduard és una persona amb molta experiència, i la veritat és que té moltes coses per dir. Però al mateix temps reconec que costa molt aguantar-se quan et sembla que allò que vols dir ho tens molt clar. En fi, una reflexió que de ben segur que l'Eduard Berraondo se la farà i en traurà conclusions.
I un altre tema. Un lector m'escriu per demanar-me què ha de fer per subscriure's al diari. Lògicament el passo al departament corresponent. Però m'agradaria parlar-ne perquè és una bona forma de mantenir el contacte amb el diari d'una manera continuada. Les subscripcions són anuals, però hi ha molta facilitat de pagament. Es pot pagar tot al començament d'any i no haver-hi de pensar més, però també es pot pagar semestralment, trimestralment o mensualment. Més fàcil, impossible. El preu total, segons m'explica la responsable del departament, és el mateix que si es compra cada dia de l'any, però té l'avantatge que podem demanar tiquets per als caps de setmana i vacances, cosa que permet recollir el diari al lloc on ens trobem, i també ens permet a través d'internet poder disposar de tots els diferents exemplars del diari, com poden ser les diverses edicions, i també tots els suplements. Si som gent que viatja de tant en tant a l'estranger és una meravella. Cada dia podem obrir el diari on estiguem i a l'hora que ens vagi bé, i així no desconnectem de la informació de casa nostra. I un altre avantatge: en moltíssimes poblacions, i no pas només les molt grans, el diari te'l porten cada dia a casa a primera hora del matí. Per als que tenim el vici d'esmorzar amb el diari, és fantàstic que només obrint la bústia ja el trobem cada dia i no hem de sortir de casa per anar al quiosc. Per cert, també podem demanar que la nostra subscripció la deixin en un determinat quiosc. I no parlem del Club del Subscriptor. Ja ho veieu, tot són facilitats.
