Els dos 3 per cent
Hi ha dos 3 per cent que han coincidit en el temps. El primer afecta Convergència Democràtica. L'expressió es va fer cèlebre quan l'expresident Pasqual Maragall la va amollar en seu parlamentària. En aquell moment Artur Mas, cap de l'oposició, se'n va fer creus, es va indignar i va sentenciar que Maragall havia enviat la legislatura al femer. Però el 3 per cent ha aguantat, persistent, en la boca de l'oposició, en algunes columnes periodístiques i en l'imaginari popular. N'hi ha que han volgut lligar Convergència Democràtica a aquest blasó. Ho han aconseguit. I els fets, per ara, semblen donar-los la raó. La informació que ha filtrat la fiscalia sobre els darrers escorcolls i detencions dels responsables de les finances del partit fa referència a comissions disfressades sota la fórmula legal d'aportacions, intent de destrucció de documents i corrupció generalitzada que afecta el moll de l'os de Convergència. L'ordre de presó sense fiança que ha decretat el jutge Josep Bosch contra el tresorer convergent, Andreu Viloca, encara aferma més totes aquestes filtracions.
Fins ací els fets. Ara es poden barrejar amb hipòtesis poc o molt sensates. El PSC va “aprendre” molt dels casos a l'entorn de la trama Filesa, que, segons sentència judicial, va finançar-lo il·legalment. I convé separar el finançament dels partits dels casos particulars, per molt importants que siguin, d'enriquiment personal, que han afectat en els darrers anys alguns grans alcaldes socialistes. Segons han admès en els darrers anys els dirigents convergents, siguin o no siguin certes totes les deduccions que es poden derivar del denominat cas Palau, ells també en van “aprendre”. Hi ha un abans i un després del cas Palau i resulta molt difícil de creure que els responsables de Convergència hagin caigut en els mateixos pecats, i encara més repetint la mateixa fórmula de triangulació entre la seva fundació i el partit. I més encara considerant, com consideren els convergents i com demostren els fets, que estan en el punt de mira de l'Estat des que es van decantar cap a l'opció independentista. Es fa massa aspre entomar la idea d'un tresorer destruint papers poc abans de la irrupció de la policia judicial al seu despatx. Setmanes després que la mateixa premsa afí al PP l'havia alertat del que acabaria passant.
A partir d'aquest punt entrem en un altre bloc de consideracions. En allò que el mateix David Fernàndez ha expressat adequadament com “separar el gra de la palla”. El gra són les presumptes irregularitats en el finançament de Convergència Democràtica. La palla és la intenció de tots els poders de l'Estat de demostrar-ho, encara que no sigui cert, amb mètodes sovint indesitjables. Com per exemple, a través d'informes falsos amb aval policial filtrats a la premsa amiga. Si a hores d'ara hi ha algú que pensi en la bondat de segons quins poders a Espanya, o és un ingenu o és un canalla. Començant pel govern de Mariano Rajoy, tots aquests poders han assenyalat Artur Mas com el cap que cal escapçar i Convergència com el partit que cal desarticular. Perquè els consideren la pedra angular del procés que anomenen separatista. Diuen i rediuen que Mas i el seu partit han embogit i que ells –ell– són els únics responsables de la follia que s'ha escampat entre una bona part de la societat catalana. Des d'aquestes premisses, cal agafar amb guants tota la informació que destil·len les instàncies del poder a Espanya, perquè tenen com a intenció prioritària desprestigiar Artur Mas i devastar Convergència. Segons quines filtracions periodístiques i segons quines actuacions fiscals apunten exactament en aquesta direcció.
Per això no és estrany que hagi passat tan desapercebuda la filtració del document en què Francisco Correa explica al jutge del cas Gürtel com es finançava el Partit Popular. Correa afirma que va ser l'extresorer del partit, Luis Bárcenas, qui li va indicar com recaptar el 3 per cent que els empresaris beneficiats amb contractació d'obra pública havien de destinar obligatòriament a les dues caixes del partit. En les darreres intervencions de Mariano Rajoy ni ell hi ha fet cap referència ni els periodistes li han preguntat sobre una qüestió que és un autèntic torpede a la línia de flotació del PP. El desinterès cap al 3 per cent atribuït al Partit Popular i l'interès desbocat dedicat al que afecta Convergència Democràtica marquen les prioritats que mouen l'actuació dels principals partits a Espanya i de la premsa editada a Madrid. La palla, en aquest cas, és molt més consistent que el gra.
