PSAN

Estic col­pida per­so­nal­ment i política de l'anunci que ara fa poc ha emès el Par­tit Soci­a­lista d'Alli­be­ra­ment Naci­o­nal (PSAN) segons el qual sus­pe­nen les seves acti­vi­tats públi­ques. Ho fan per impotència ope­ra­tiva. Però el fet és que són insubs­tituïbles. En el seu ide­ari con­flu­ei­xen els tres eixos sobre els quals des­cansa el futur del nos­tre poble: la inde­pendència, la unió ofi­cial dels Països Cata­lans i el soci­a­lisme alli­be­ra­dor. Són tres eixos que es retro­a­li­men­ten: volem la lli­ber­tat, però l'oli­gar­quia cata­lana no la vol, i així ho ha mani­fes­tat. La cara més càustica –però no l'única– d'aquesta bur­ge­sia és la cor­rupció i una osten­tació que paguem tots, tant sí com no, amb el nos­tre esforç labo­ral. La dreta, a tot Europa, ha demos­trat a bas­ta­ment que els interes­sos estan per sobre les per­so­nes. I, final­ment, quan ningú no pot negar que arreu dels Països Cata­lans par­lem la mateixa llen­gua (a més de l'occità a la Vall d'Aran i el cas­tellà a la part repo­blada per ara­go­ne­sos a l'inte­rior del País Valencià), que som el mateix poble i que tenim la mateixa història i la mateixa cul­tura.

Que ara el PSAN esti­gui en stand by podria ser una boníssima notícia si es donés el cas que els seus objec­tius han estat asso­lits. És cert que el salt qua­li­ta­tiu cap a aquests objec­tius és evi­dent, però queda un llarg i espinós camí per recórrer. De fet jo, que sem­pre m'he decla­rat inde­pen­den­tista, sovint afe­geixo que sóc inde­pen­den­tista amb mol­tes ganes de dei­xar de ser-ho. No: hem de con­ti­nuar cre­ient en la lli­ber­tat i hem de con­ti­nuar unint les veus diver­ses cap a l'objec­tiu de l'alli­be­ra­ment naci­o­nal i de classe. Jo he estat en el PSAN, i per això he començat dient que la notícia de la sus­pensió d'acti­vi­tats per part del PSAN m'ha col­pit per­so­nal­ment. A sobre, tinc la tene­brosa sen­sació, per aquest fet, que estem errant el camí. Les pica­ba­ra­lles i les humi­li­a­ci­ons espa­nyo­les no són res al cos­tat d'això. Ai.