Una petita diferència

Cada dia, asseguda còmodament davant el televisor, tinc la sensació que les colpidores imatges de les cues immenses de persones, totes elles molles, desesperades, tristes, enfadades i a la vegada submises i resignades que intenten escapar de la guerra de Síria creuant un país darrere l'altre, omplen els informatius de manera escandalosament estèril. Amb una esterilitat vergonyosa però assumida per tots nosaltres que, més enllà d'un petit moment incòmode de solidaritat i compromís moral amb aquests refugiats, no té cap tipus de transcendència.

No es pot entendre que Europa, cada un dels seus estats membres, amb cada un dels seus governs i amb cada una de les persones responsables concretes que hi hem col·locat uns i altres, no es bolqui de manera unànime a oferir una solució real i tangible a aquest tràgic, lamentable i comú problema. No hi ha cap país, estat, poble o territori que estigui protegit de la violència; vingui aquesta d'on vingui, de dins o de fora... Bé prou que ho sabem tots. No s'entén que aquesta certesa universal no faci reaccionar qui ens representa i ha de protegir-nos.

I, de nou, confortablement protegida a la sala d'estar de casa m'adono de la immensa sort d'haver nascut en un lloc i no en un altre. Sóc conscient que l'única diferència amb aquests veïns que semblen lluny perquè parlen una altra llengua i viuen (millor dit, malviuen) en un altre país és el lloc, substancialment el lloc, no només la família, on hem nascut ells i jo. I que aquest fet, que ningú tria, determina tota la teva vida de manera inapel·lable.

I, si em permeten, un exemple esgarrifador molt més proper que evidencia les desigualtats que pateix un individu naixent en un lloc o en un altre: l'informe anual de l'Agència de Salut Pública de Barcelona va concloure que la diferència d'esperança de vida entre un ciutadà barceloní del barri de Pedralbes i un ciutadà del barri del Raval és de sis anys més.

Res, una nimietat. I ara, si són valents, comprovin el seu codi postal.