Hipèrbole espanyola

La majoria dels diaris que es fan i es desfan a Madrid van titular ahir amb una redundància: “Unitat per Espanya”. Si Espanya és una “unitat” en essència, no té sentit unir-se per allò unit. L'expressió és també una hipèrbole, perquè el PP, el PSOE i Ciutadans sempre han estat units. Per Espanya, no cal dir-ho. Què és Ciutadans sinó una reacció unitària per pal·liar el desgast del PP i el PSOE preservant la unitat d'Espanya? Ciutadans va començar a estirar el coll per evitar que “els nacionalismes” –els dels altres– fessin de frontissa perquè socialistes o populars arribessin a la majoria absoluta. No van ser només els convergents els qui van renunciar a la fórmula del peix al cove. És que a Madrid van decidir tancar la pescateria. No es pot fer de puta i Ramoneta quan no hi ha client. L'única anomalia entre tanta Espanya i tanta unitat és Pablo Iglesias. Per què Rajoy no l'ha cridat a ell també? En tot cas, a Catalunya qui més qui menys té molt clar, de fa temps, que quan es parla d'integritat nacional no hi ha cap diferència entre el PP i el PSOE. I que Ciutadans ha arribat exactament per preservar-la. Per “regenerar” el sistema i impedir que el rovell de la corrupció s'estengui als fonaments de la pàtria. Mur sense badalls. Allò que no és tan evident és que al davant, a la part “insurrecta”, hi hagi la mateixa consistència. Ara com ara els convergents esperen “un miracle” i els altres comencen a pensar com es presentaran a les eleccions del març. Desunits per Catalunya.