El present

Dilluns Esperanza Aguirre va negar que Espanya hagués participat a la guerra de l'Iraq. Preguntada per l'evidència de la reunió d'Aznar amb Bush i Blair a les Açores per declarar aquella guerra, Aguirre es va quedar tan ampla i va dir que “sortir en una foto no és cap delicte”. El negacionisme té barra lliure. Un dels objectius culturals permanents és el de mantenir la memòria històrica. Però la tragèdia intel·lectual més gran d'aquesta època és la impossibilitat d'aclarir el present. Molts mitjans de comunicació, més concentrats a convertir-se en pamflet polític que no pas a informar amb rigor, col·laboren perquè aquesta cerimònia de la confusió sigui possible. És el pa nostre de cada dia. Un cop explotada la foto del cosset del nen sirià mort a la costa de Turquia, els refugiats que en aquests moments intenten arribar a Europa a través de passos fronterers molt esquerps i enmig d'un clima cada cop més hostil, són els grans oblidats. Encara que les imatges evidenciïn el contrari, s'imposa com a veritat la mentida que el 6 de febrer del 2014 la Guàrdia Civil no va disparar bales de goma contra immigrants indefensos que nedaven exhausts per arribar a la costa de Ceuta. L'enèsima escenificació de l'escorcoll a casa dels Pujol-Ferrusola ha servit com a pantalla per velar la culpabilitat que l'extresorer del PP, Francisco Correa, assumia públicament sobre el cobrament de comissions il·legals a empresaris. C's va ser proclamat guanyador de les eleccions a Catalunya, i pot dissimular el seu autoritarisme desbordant perquè urbi et orbe és beneïda com “a força moderada i de progrés”. Un país en què Jordi Évole resulta premiadíssim per haver elaborat l'enèsim documental de ficció sobre el 23-F, ja rubrica una tendència malaltissa a l'ocultisme. Tanco aquest article al cim del turó suau de les magnífiques ruïnes ibèriques d'Ullastret, tan quietes, tan clares en el seu misteri, tan assequibles en la seva condició de passat inofensiu.