En quin tram estem?

No se sap. No ho sap ningú. Teòricament tot casava sobre el paper i, en la pràctica, una i altra part del moviment per l'estelada hauria d'enganxar-se com la panissola als mitjons anant pel camp. Hom esperava que les planificacions teòriques esdevinguessin realitats, en expandir-se talment una epidèmia de grip. Les declaracions d'uns i altres, dissemblants totalment ben sovint, tot i formar part del mateix grup polític o de pressió, tenen poca cosa a veure. No és el mateix establir el “jo” dalt d'un escenari o d'un pòdium amb una multitud expectant, esperant veure què diràs, que el baladrejar un tema après o llegit en una concentració pública en què la massa enfervorida ho aplaudeix tot. S'ha acabat la broma i els dies alegres d'abraçades i més abraçades que feien pensar als interfectes que havien fet el pas definitori: ja eren polítics! La menció de polític l'usa descaradament –en temps de conflictes– una legió d'oportunistes dels quals alguns incomprensiblement assoleixen un lloc, càrrec o simplement una bicoca, canongia o prebenda immerescuda a ulls vistos. És ben clar que l'opinió que tenen d'ells mateixos és prou bona. “Sóc collonut!”, pensen i creuen. Veient el nivell de cultura d'alguns subjectes, hom dubta de les regles que grecs i romans establiren basades en el sentit comú i el desenvolupament de la humanitat: la intel·ligència, el do de l'oratòria, i la percepció de la ratlla que marca l'acceptació dels oients de les propostes i directrius exposades. En aquest aspecte res ha variat en més de dos mil·lennis de democràcia, amb sort i expansions molt diferents, segons les èpoques. Els que com jo, per l'edat, la salut i el cansament d'anys de lluita, ens autotitulem retirats, molt més pròpia que jubilat, la qual té connotacions sovint despectives com si hom vergonyosament hagués abandonat la lluita per gaudir del pa amb oli de la retribució estatal, que si fa vint-i-cinc anys era curta però raonable, ara és ridícul pretendre que sostingui una família. Bé, deixo el tema, que per si sol mereix tractament directe i no col·lateral. Les tres grans concentracions que tingueren lloc. En contra de les previsions d'unitat de pensament i de lluita que semblava –sols semblava– que hi havia i aniria en augment, en alguns llocs s'ha produït, però la normalitat ha demostrat que la unitat de potència de cridar als carrers, a les concentracions, és molt maco i prou. La massa es desfoga, alleugerint-se d'emmagatzematges sovint no desxifrats o mal entesos.

Hi ha desconcert per a les properes setmanes. Jo crec que els casos Pujol i Mas són l'entremès del que oirem els propers dies. Com que el meu, de “jo”, el tinc en bon estat i es pot dir inaccessible per als escaladors de torn, em dedico a observar les accions d'uns i altres. No és pas divertit: sols queda el pitjor. Amunt i crits!