Pacte contra natura

Pedro Sánchez, Albert Rivera i, a repèl i a contrapèl, Pablo Iglesias, van acudir l'altre dia a La Moncloa per mirar de salvar Espanya. Mariano Rajoy finalment va accedir a comptar amb algú. Un dels principals inconvenients del Partit Popular quan mana amb majoria absoluta és que es pensa que la situació ha de ser hereditària i vitalícia. L'arrogància, la prepotència i la impunitat fan que una part de l'electorat que l'ha votat se'n desdigui aviat. No n'aprenen. José María Aznar va morir del mateix mal. Quan el PP governa el cavall d'Àtila demana perdó i es retira de l'escena. Però Rajoy ha hagut de vèncer la pròpia naturalesa i ha acceptat que, si la unitat d'Espanya ha quedat en entredit per culpa dels sediciosos kurds –perdó, catalans–, cal aguantar-se i aguantar la discrepància ideològica. La reunió no va acabar del tot bé. Perquè, com era sabut i reconegut, Iglesias no és tan bèstia com els altres. El líder de Podemos demana una reforma constitucional que reconegui el dret a decidir dels catalans. Potser per això les enquestes el castiguen tan severament. Els altres van coincidir, pel que es veu, en les parts essencials. No s'entén. Com poden coincidir Rajoy, l'immobilista; Sánchez, que vol una reforma constitucional d'aires federalistes simètrics, i Rivera, que també vol tocar la llei sagrada però per fer-la molt més jacobina encara? Hi coincideixen, al remat, perquè tots volen una Espanya una i irrompible. A Catalunya això no passa. Per això Catalunya encara és Espanya.