Hora de fer nació
“La DUI anava lligada al plebiscit: no hem guanyat el plebiscit, doncs no hi ha DUI”, va dir Antonio Baños, en nom de la CUP, l'endemà mateix de les eleccions: una lloable exhibició de sinceritat, en aquell moment típic en què tothom, amb arguments més o menys lluïts, tracta de convèncer els altres que, d'alguna manera, el seu partit també ha guanyat. I reiterava que el vot decisiu de la CUP no serviria per investir Artur Mas com a president. Baños, sorneguer, va dir exactament que el vot de la CUP no serviria “per investir Mas ni per desvestir-lo”. De moment, cal convenir que s'equivocava en això segon, perquè Mas ja va del tot conill, exhibint l'aparatosa obsessió que l'embarga per fer el cim, arrapat a la barroca escenografia independentista que ha aixecat, damunt de la qual tracta d'evitar la riuada d'aigua brutíssima que li ve a sobre com tracta de fer oblidar les retallades i privatitzacions del seu govern, encara que sigui al preu d'engegar el país contra les roques.
En publicar-se aquest article, ja se sabrà què ha passat amb el primer intent d'investidura d'Artur Mas. En qualsevol cas, ha arribat l'hora de la realitat. El poble ha parlat a través de les urnes. I no hi ha retop. Uns quants hauran de prendre til·la i fer un esforç patriòtic inexcusable, deixant de banda el seu joc virtual de pantalles que se succeeixen vertiginosament; i acceptant la realitat democràtica, és a dir, la pluralitat del poble de Catalunya, dins de la qual l'independentisme, en vots plebiscitaris, s'acosta a la majoria absoluta, però no hi arriba. És cert que hi ha gent que no ha votat les formacions independentistes i que, en un referèndum, podria votar independència. Però no és menys cert que hi ha gent –en conec un munt– que ha votat Junts pel Sí no pas perquè volia la independència, sinó perquè li semblava una manera de jugar fort i d'obligar l'Estat espanyol a negociar. Cap dels dos arguments, però, no modifiquen el resultat de les urnes.
Cal aturar els somiejos, que porten a estavellar-se contra la realitat. Ja l'hem obviada massa. No n'hem tingut prou amb la gesta, realment sonada, de convertir Ciudadanos en segona força del país i cap de l'oposició? Cal, ara, pujar fins al paroxisme el volum i la radicalitat dels altaveus, just a temps d'excitar al màxim el nacionalisme espanyol i de regalar a Rajoy un nou mandat? Potser és que “cuanto peor, mejor”? Tot plegat em sembla una gran insensatesa que pot fer molt de mal a Catalunya i al catalanisme, impulsada pels qui, de manera ingènua o interessada, prefereixen la seva realitat virtual abans que fer-se càrrec de la complexa realitat on hem de moure'ns i avançar.
Vicent Partal, l'altre dia, en un article molt intel·ligent, feia una crida a la calma des del propi camp independentista. Venia a dir: hem avançat molt, però hem avançat fins aquí, no més enllà. No ens enganyem, deixem de banda els miratges, no confonguem els desitjos amb la realitat. No pugem escales de fum. No ens posem nerviosos ni ens maltractem. Jo afegiria: calculem bé què és allò que ens convé com a país. No és hora de tirar al dret, a partir dels interessos petits, dels uns o dels altres. És hora de replegar-se i recapitular, de refer la malmesa unitat del catalanisme, d'establir objectius nacionals, a partir d'on hem arribat. Uns objectius que, a parer meu, haurien de ser tres: despatxar el PP del govern de l'Estat (1), obrir una negociació per un pacte bilateral suficient entre Catalunya i Espanya (2) i fer-ho amb la força que només dóna la unitat de tot el catalanisme (3), és a dir, des de l'acord de les tres quartes parts del Parlament. És hora de fer nació. I no podem limitar la nació al seu 48%. Fer nació és molt més important que fer estat. De què serveix voler un estat al preu de deixar-se la nació pel camí?
