Llatinitat citerior

Ah, les paraules. Començar a desconnectar. A casa, quan desconnectem un endoll, no ho comencem a fer i ho perllonguem en el temps. Ho fem d'un cop, plop, desconnectat. Fins i tot diria que ho fem ràpidament per no quedar enrampats. Un llum és obert o és tancat, però entremig no hi ha un procés durador, gerundi, que permeti a l'Estat espanyol fer cap oferta que ens faci repensar d'apagar el llum. Apaga y vámonos, que diuen. La independència sona així, plop!

Trencar, rompre, marxar, dividir, fracturar, fotre el camp són termes massa agressius i no reflecteixen el que estem fent. Tocar pirandó ni ens ho plantegem. No és fugir, tampoc no és allunyar-se d'Espanya, és justament el contrari. Independitzar-se
és unir, forjar, reforçar, abraçar Espanya de tu a tu; és sentir-se còmode per fi en veïnatge constructiu.

Quan acabem de desconnectar
valorarem conceptes com ara fraternitat ibèrica, germanor sud-europea, peninsularitat compartida, mediterraneïtat deçà, llatinitat citerior. Hauria estat florit introduir aquesta terminologia en la declaració. Quin Tribunal Constitucional s'atreviria a anar en contra de la llatinitat citerior?

Algú raonava que la declaració d'independència dels Estats Units no es diu declaració unilateral d'independència dels Estats Units. Ah, les paraules. Tampoc parlem de declaracions bilaterals d'independència, però el que el Parlament va aprovar dilluns en va ser una: a un lateral, Junts pel Sí, i a l'altre, la CUP. Dilluns estàvem llevant àncores –perdoneu la metàfora marinera– però la sordina ens tenia obnubilats. Estàvem més pendents del discurs de la tarda, que a la pràctica hauria de ser més conjuntural que definitiu. La independència queda, els presidents passen. Però perquè passin, prèviament s'han d'investir.

Amb tant d'inici, de començament, d'arrencada i de principi de la independència, un dia ens adonarem que ja l'hem feta i no n'érem conscients perquè estàvem distrets. Que en algun moment vam apagar el llum, plop,
com ho fem a casa.