Coherència

Defujo les cer­te­ses. Som fruit de les elec­ci­ons casu­als del destí. Sóc un home i no una dona pel caprici d'un minúscul cro­mo­soma. Sóc català i no de qual­se­vol altre indret perquè els meus pares van tro­bar feina a Bar­ce­lona i no a Madrid, Bil­bao o Lió. Estic viu i no al cemen­tiri perquè un con­duc­tor va fre­nar a temps quan de petit vaig cre­uar davant seu dalt d'una bici­cleta. I la cosa no acaba aquí: escric aquesta columna en lloc de pro­gra­mar ordi­na­dors perquè a l'ins­ti­tut una pro­fes­sora sense plaça fixa em va des­per­tar la passió per les lle­tres. I si ara sóc llei­datà, és perquè un dia una llei­da­tana va anar a una festa uni­ver­sitària a Cer­da­nyola i ens vam ena­mo­rar. Per això les cer­te­ses i els entu­si­as­mes regi­o­nals, naci­o­nals i d'iden­ti­tat em cau­sen per­ple­xi­tat.

Aquest país no és meu, com no és de ningú cap país del món, sinó que l'habito, i deixo que ell m'habiti per una caram­bola de cir­cumstàncies con­tra les quals un pot opo­sar més o menys resistència. I habito el gènere mas­culí com un inquilí de pas en una habi­tació de con­vi­dats, mirant de posar una certa distància irònica davant l'estrany mobi­li­ari que hi han posat. Podria haver estat una dona que pro­grama ordi­na­dors des de Múrcia i impor­tar-me una figa tot això del procés català, i pot­ser ho sóc. Podria haver estat un esque­let en un petit taüt al cemen­tiri, i pot­ser ho vaig ser. Podria ser un bàrman madri­leny ser­vint tallats a la Puerta del Sol, una bibli­o­tecària fran­cesa ena­mo­rada d'un escrip­tor madur, o un guia jamaicà afi­ci­o­nat al surf, i pot­ser algun dia aca­baré sent alguna d'aques­tes coses. O ho podria ser vostè. Men­tres­tant, habi­tem vostè i jo la soci­e­tat cata­lana, que dóna la casu­a­li­tat que és prou oberta perquè els inqui­lins de pas s'hi sen­tin a gust i en vul­guin for­mar part, i prou tenaç per haver evi­tat fins ara que les tur­bulències de la història l'hagin dis­solt com el sucre en un tallat.

A falta d'un millor govern, ens governa l'atzar. Per un petit cro­mo­soma elec­to­ral, el repar­ti­ment d'escons entre JxSí i la CUP ha fet que ahir Artur Mas no sortís esco­llit pre­si­dent. Mas podria haver estat atro­pe­llat política­ment diver­ses vega­des, però ha arri­bat viu al moment cul­mi­nant del procés. Podria haver estat el plàcid hereu del peix al cove libe­ral-pujo­lista, i pot­ser ho va ser i la CUP no li ho per­dona, però també s'ha con­ver­tit en impu­tat pels tri­bu­nals espa­nyols per haver desobeït el TC. Les cer­te­ses es des­fan com el sucre en el procés català, i l'immo­bi­lisme ho aca­barà pagant car. Homes, o dones, de la CUP i de JxSí: no hi ha res més revo­lu­ci­o­nari que qüesti­o­nar dog­mes i posar en risc la pròpia coherència.