La traïció

Gent que apre­cio, gent que admiro, gent amb la qual com­par­teixo cau­ses més enllà de la de la inde­pendència, ha arri­bat a la con­clusió que sense la pre­sidència de Mas el procés s'atura. I d'aquests, els de caràcter més pas­si­o­nal acu­sen d'alta traïció els deu dipu­tats de la CUP; l'única for­mació inde­pen­den­tista que no for­mava part de la llista ano­me­nada Junts pel Sí però que per ser estric­tes s'hau­ria d'haver ano­me­nat Junts per Mas. Les raons per les quals el nom no era aquest, con­jun­ta­ment amb les que expli­quen que no la liderés i les que fan tan­car tants ulls i tapar tan­tes ore­lles quan s'esmenta la mala grapa, o la mala bava, amb la qual s'ha gover­nat el nos­tre país en els dar­rers anys, o l'extens fan­gar de cor­rupció damunt del qual xapo­te­gem, for­men part d'aquest enorme mis­teri que impe­deix con­si­de­rar la pos­si­bi­li­tat d'una altra pre­sidència que no sigui la de Mas. Opció que, ja que la for­mació que més o menys el pro­po­sava no va obte­nir la majo­ria sufi­ci­ent, no hau­ria de ser cap insen­sa­tesa.

Si no fos perquè als amics, als admi­rats i als còmpli­ces no se'ls retre­uen ni els dog­mes ni els deli­ris, diria que deu ser una d'aques­tes veri­tats reve­la­des que tenen totes les reli­gi­ons. Però no ho diré, ja que el que m'he pro­po­sat és enten­dre aquest clam majo­ri­tari.

Enten­dre per què diuen que en Mas se l'ha jugat en l'aspecte per­so­nal, on jo només he vist estratègia política per adap­tar-se a la trans­for­mació que ha expe­ri­men­tat el cata­la­nisme i con­ser­var lide­rat­ges. Enten­dre que esmen­tin que ens ha por­tat fins aquí si jo només he vist ambigüitats cal­cu­la­des, dila­ci­ons i rit­mes sem­pre interes­sats i el que guardo a la memòria és la força d'una soci­e­tat civil orga­nit­zada i diversa empe­nyent amb una extra­or­dinària vita­li­tat. Enten­dre quan em diuen que ha acom­plert els com­pro­mi­sos i penso quins jocs per­met el llen­guatge per accep­tar que aque­lla gran mani­fes­tació del 9-N de l'any pas­sat fos el referèndum promès el 2012. Enten­dre que les hos­ti­li­tats i les bru­ta­li­tats dels nos­tres adver­sa­ris l'hagin de fer bo quan a mi em sem­bla que ofe­rir en safata la pos­si­bi­li­tat de par­lar de seus embar­ga­des i tre­so­rers impu­tats és la més gran debi­li­tat del procés i l'escut ideal per no par­lar de la legi­ti­mi­tat d'un poble per deci­dir el seu destí. Enten­dre els que afir­men que sense ell deter­mi­nats sec­tors s'allu­nya­rien sense reconèixer que ningú en reclama l'expulsió, ni d'ell ni dels seus, sinó que el que es qüesti­ona és la idoneïtat del lide­ratge. Enten­dre com és que no s'hagin ado­nat encara que Mas no suma les com­pli­ci­tats que neces­si­tem per ser majo­ri­ta­ris i que forçant la CUP a pren­dre una infusió de cicuta encara se'n suma­ran menys. I enten­dre les apel·laci­ons al pres­tigi exte­rior men­tre repasso el mapa i les ins­ti­tu­ci­ons inter­na­ci­o­nals i no veig cap gest espe­rançador. I final­ment, enten­dre com és pos­si­ble que es gosi acu­sar la CUP d'alta traïció sense ado­nar-se que la veri­ta­ble traïció és la que ha permès sub­or­di­nar el somni llu­minós i engres­ca­dor d'una República Cata­lana a la sal­vació d'un par­tit i l'ambició de qui es vol man­te­nir en el poder a qual­se­vol preu.