País de castellers

Compungits encara per la massacre de París, on el terrorisme ens mostra tot sovint que vivim en un món global i insegur, ens porta a reflexionar, una vegada més, sobre la importància de la política i la responsabilitats dels polítics. En aquest cas, lluny de mi, és voler atribuir cap responsabilitat del que ha passat a la Ciutat de la Llum als polítics, però sí que aquesta ferida de dolor esperona la reflexió per debatre si massa sovint, des del poder, s'actua irreflexivament basant-nos en un “bonisme” que s'escampa com la boira d'aquests dies i ens pertorba la visió clara.

Deia Karl Popper en la seva obra La societat oberta i els seus enemics que, en democràcia, l'optimització de l'error consisteix en una constant rectificació davant el reconeixement de les equivocacions polítiques. El canvi radical que ha experimentat Alemanya en relació amb el drama dels refugiats, primer amb portes obertes i després amb grans restriccions, és un reconeixement d'un greu error inicial. Segurament es va produir per les terribles imatges dels morts i refugiats que trucaven a la ports de l'UE –i no als països islàmics, cosa molt estranya– i per la pressió social; però ja s'ho preguntava Giovanni Sartori en La societat multiètnica: “La societat oberta, quin grau d'apertura pot arribar a tenir?” I respecte a la tolerància, es preguntava: “Quin grau d'elasticitat té la tolerància?” La mateixa pressió social és la que ha fet rectificar Alemanya i imposar restriccions i controls. De fet, aquesta crisi dels refugiats costarà als alemanys 22.500 milions d'euros en dos anys. És una mostra de com de sola s'ha quedat en relació amb els 28 països, que s'han espolsat la responsabilitat.

I tornant a Popper i la rectificació davant les equivocacions polítiques, la sensació de casa nostra és de, com a mínim, desconcert, per no dir d'enuig per l'espectacle polític poc edificant que ens ha donat el Parlament i seria bo fer cas del filòsof i optimitzar l'error i rectificar. Nosaltres que som un país de castellers sabem prou bé, com a mínim dues coses: que per construir un castell de gamma alta es necessita una pinya molt important, i que tothom concentri l'esforç a l'objectiu, i també sabem que si en la primera vegada fem llenya, podem reconstruir-lo rectificant els punts febles que ens han fet desistir el primer cop. Així doncs, si hem d'embadalir el món amb la nostra obra, ens cal mostrar-nos forts i amb una bona pinya unida. No podem cometre l'error de mirar amunt per les ànsies de veure culminada l'empresa i oblidant-nos de la base. Teníem un full de ruta assenyat i pensat per gent d'altíssima vàlua que dirigia Carles Viver i Pi-Sunyer i de cop, les presses inexplicades i inexplicables, es presenta i s'aprova un full de ruta amb més ressonància d'acció de barricada que del pensament fi dels especialistes. I la solidesa de la pinya es fa més que qüestionable quan es volen comptar elements que sabem que no empenyin en la mateixa direcció.

El missatge de la crida per fer pinya sempre ha estat que ens mouríem en la llei, que mai sortiríem de l'euro ni de l'UE, i que la seguretat jurídica era assegurada. Tots aquests ingredients són imprescindibles per fer-nos atractius internacionalment i per no estressar, més del degut, la nostra economia. Voler cedir davant d'una minoria que és anticapitalista, antisistema, que vol sortir de l'UE, de l'euro, que vol nacionalitzar, i tot el seu programa econòmic té més d'il·luminació que de realista, és millor que el cap de colla avorti l'escomesa, i comenci de nou la crida per fer una pinya més sòlida. Com a català, també em dol molt la humiliació que s'ha fet de la figura del president i aquesta usurpació de funcions dels deu que pretenen condicionar, organitzar i vetar els membres del govern. La pregunta és, quin grau de tolerància té, l'elasticitat? I la resposta és: fins al punt de perjudicar el país, l'economia i de fer el ridícul.